Deia Pep Sala, 24 hores abans d'actuar al teatre Conservatori, que el fet de no saber quan tornaria a pujar dalt d'un escenari afegia un plus d'emoció al concert: «l'objectiu és gaudir-lo al màxim». També comentava que el repertori havia estat pensat especialment per acontentar els seguidors més fidels, els de tota la vida. «Ens hem trobat per assajar amb la banda (cosa que no fem mai!), perquè no sabem quan tornarem a tocar junts».

Potser per això, l'actuació d'aquest divendres a la nit a Manresa, la penúltima abans que el músic iniciï una pausa sense data de retorn, va estar impregnada d'una nostàlgia que es feia evident en les anècdotes, els records, les reflexions sobre el pas del temps i sobretot les cançons -la majoria escrites fa més de dues dècades; la més antiga, l'any 1989.

Alhora, no hi van faltar moments d'alt voltatge i constants tocs d'humor, amb un públic entregat i un Pep Sala molt enèrgic que, acompanyat per cinc músics, va repassar a fons la seva llarga trajectòria. La violinista Simone Lambregt, col·laboradora del vigatà des del 1997, també va aparèixer a l'escenari per aportar-hi el toc més celta.

La vetllada va durar més de dues hores i va incloure una bar-reja d'estils, matisos i cançons de totes les èpoques, entre les quals temes com Envia'm un àngel, St. Patrick's Day, La balada de la banda del bar i fins i tot una cançó inèdita en directe.

Agraïment i moment Sau

Pep Sala va fer un agraïment a tots els artistes que han participat en el seu últim disc recopilatori ( Ops! Mireu què he fet), amb menció especial als manresans Pegasus. «En vaig ser molt fan; havia fet molts quilòmetres per anar-los a veure». També va lloar el teatre Conservatori de Manresa : «és un dels teatres més màgics».

Com no podia ser d'altra manera, després de recordar Carles Sabater i «tots els amics que ens han deixat pel camí», Pep Sala va dedicar l'última part del concert als grans èxits de Sau, que van ser els més celebrats i corejats pel públic. És inútil continuar, El tren de mitjanit i Boig per tu van tornar a prendre vida en un final que es va tancar amb un missatge clar: «sempre ens quedarà poder dir un últim adéu». I és que aquest comiat, de moment, encara no és el definitiu.