Ràdio de la bona. Els Pessics de Vida entre Òscar Dalmau, presentador de La Competència de RAC1 i ex del El Gran Dictat de TV3, i el periodista Eduard Font no feia falta veure'l, però si estar present de cos i ànima a la sala del Casino de Manresa i parar bé les orelles. A través de les seves veus inconfusibles, d'aquelles que es queden emmagatzemades en algun lloc del cervell i les reconeixes en les primeres paraules que pronuncien després de molts mesos sense escoltar-les, van transformar la sala en un locutori de ràdio que va servir per conversar sobre la trajectòria de Dalmau i l'humor. Ho van fer durant gairebé una hora i quart i amb l'auditori ple, entregat, rient en cada comentari graciós del barceloní.

Dalmau va obrir la veda humorística des d'un bon començament. «Sóc de Sants com la Núria Feliu però ella té un gegant i jo no. A mi em podrien fer un cap gros que seria més fàcil», i arrencava el somriure de la gent i de les cinc adolescents que estaven assegudes al terra i fent-li alguna foto per després penjar-la a Instagram.

El barceloní va anar disparant bromes a cada anècdota sobre la seva vida personal. Sobre el seu pas durant set anys per El Gran Dictat va explicar que malgrat que va sortir a la televisió es va voler mantenir fidel al seu estil de roba inimitable. «Hi ha uns enviats de Satanàs que es diuen estilistes que poden provocar que una presentadora de notícies de 23 anys n'aparenti més de 60. Em van portar uns texans esparracats, però jo a casa no tinc ni texans i menys estripats. M'agraden les coses antigues però de primera mà».

Dalmau seguia envalentit en el seu monòleg i va dedicar un capítol especial a l'humor negre i a La Competència. «Tots els personatges que fem són uns fills de puta. La societat és així». Com el Jep Cabestany, soci del Barça i franquista. «La paròdia fàcil hauria sigut: com que és el dolent, fem-lo parlar en castellà. Però no ho vam fer així. Quan va entrar Franco a Barcelona, la Diagonal no estava buida. Potser n'hi havia masses que demanaven un taxi».

Les grans riallades es van convertir en somriures continguts i encarcarats. «Després dels atemptats de l'11-S, els americans van acceptar l'avió com a material d'oficina», va etzibar. I va reivindicar l'humor com un procés intel·lectual i terapèutic. «L'acudit negre m'agrada i s'ha de poder fer. Quan comences a superar un trauma és quan te'n rius».

I va posar una bateria d'exemples per convèncer algun espectador que no acabava de combregar amb Dalmau. «A un director d'un film dramàtic se li diu els límits que ha de tenir? I a un novel·lista? I a un pintor? S'escandalitzen més amb nosaltres que fem ji, ji, ja, ja i no amb notícies falses que apareixen a la tele».