Ximo Tebar (1963, València) captiva el públic amb la guitarra. Ha transportat la seva música en gires per l'Estat espanyol i Amèrica i ha pogut tocar amb Antohny Jackson, Lou Bennet, Johnny Griffinn i Tete Montoliu, entre molts d'altres. En el 1989 i el 1990 va rebre el premi a millor solista de la Mostra Nacional de Jazz, entregat pel govern d'Espanya. Tebar, que
ahir va fer 54 anys, celebrarà a Manresa el seu aniversari de la millor manera possible: actuant amb artistes com Jorge Pardo a El Vermell.
Quina és la salut del jazz a Espanya?
Abans era un circuit estructurat i es feien moltes gires. Ara és més difícil per als joves. No poden viure aquelles experiències que vam tenir nosaltres. En el Molino de Barcelona podíem estar actuant un mes sencer, ara tenim un dia.
Ara està submergit en la commemoració del 25è aniversari del disc «Son Mediterráneo». Es diu que vostè és un dels creadors d'un so que identifica la cultura del Mediterrani.
És la música de la meva terra, de València. Em corre per la sang. Després d'investigar i estudiar vaig veure que la música mediterrània és festiva, alegre, i això es plasma en les meves composicions, que tenen aquest caràcter, el color, la lluminositat dels països de la zona.
Ha fet discos de jazz més tradicionals, i en d'altres ha mostrat la seva faceta més original i innovadora. Amb quin estil se sent més còmode?
Em sento molt a gust en qualsevol context. No sóc ortodox i m'han criticat per això, però a mi m'agrada la música, i el jazz m'ha enamorat intel·lectualment. I he tingut la sort de formar-me durant 12 anys amb un gran artista del jazz com Lou Bennett i fer amb ell gires per tot el món.
I a part de Bennett, també ha actuat amb Tete Montoliu i Antohny Jackson, entre d'altres. Què ha pogut aprendre d'ells?
He après l'essència, tot allò que no apareix en els llibres. El jazz s'aprèn a dalt dels escenaris, no a l'escola. A les escoles de música et donen les eines, però ho has de posar en practicar. El jazz es toca en grup i en directe.
Què el va sorprendre de Bennett?
Era un artista excepcional. Mai deia els temes que tocaríem en el concert. Tenia una gran naturalitat, una actitud de distensió. Em va marcar moltíssim. Hi havia moments que estaves xerrant o fumant i escoltaves de fons la música. Immediatament anaves corrent perquè l'actuació ja havia començat.
Digui'm una gran lliçó de jazz.
Estava tocant amb Bennett i Idris Muhammad i vaig perdre l'estructura en un moment i em vaig girar i em vaig posar a riure. Estaven superseriosos i en el camerino em van esbroncar de valent. Va ser com si pilotés un Fórmula 1 i em passés de frenada, un error a 200 km/h et mata. Vaig veure que s'havia de respectar els músics i si t'equivoques, demanes perdó i ja està, li pot passar a qualsevol.
Un somni?
Tinc 54 anys i el meu somni és que la meva sort no canviï. Estic content i satisfet de la meva trajectòria i de les experiències de vida que he anat acumulant. Ara ja no tinc un gran somni a l'horitzó i viure la sensació de saber si el puc aconseguir o no. Estic a gust amb el que tinc i amb qui sóc, i vull continuar sentint-me així en el futur.
