La sàtira i el seu sa exercici com a ridiculitzadora del poder va ser el fil conductor amb què el dibuixant berguedà Jaume Capdevila Kap, una de les veus més reputades en la història de l'humor gràfic del país, va desgranar ahir la trajectòria de les publicacions catalanes que en van fer el seu motor. L'excusa era el periodista Josep Maria Planes, a qui es dedica una exposició a l'Espai 7 del Casino de Manresa, i un nom propi del Be Negre, «la darrera gran públicació satírica catalana».
Planes va ser el director d'una revista nascuda amb la Segona República, el 1931, i morta el juliol del 1936. Hereva «de la gran tradició de la premsa satírica catalana, amb noms com la catalanista Cu-Cut!, o les republicanes L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, inspirades en la primera», el Be Negre, però, prenia ja com a referent la francesa Le Canard Enchainé -encara en actiu i sense publicitat- i es nodria de la generació d'en Planes, uns joves amb «ganes d'incidir en la situació política del moment, amb el català com a llengua d'ús quotidià, amb la intenció de tocar el vora-viu a les patums i, sobretot, amb ganes de passar-s'ho bé». Noms provinents de Mirador, com Just Cabot, Rossend Llates o el mateix Planes. Reunions els diumenges fins a la matinada a l'Ateneu, unes copes «en algun local que mai no descansava» i dimecres al quiosc. Fil per randa.
«La sàtira no neix d'un full en blanc sinó de mirar què passa al costat. No té vocació notarial tot i que sovint acaba servint de testimoni, però vol ser protagonista, despertar el lector», explicava Kap. I una de les característiques del Be Negre, amb Planes al capdavant, és que repartia «estopa indistintament del color polític. I això té a veure amb l'honestedat i el compromís dels periodistes i del seu director». Hi ajudava que la majoria de periodistes i dibuixants havien dipositat les seves simpaties al minoritari Acció Catalana. Per a Kap, si la sàtira del Be Negre va funcionar com a model de revista d'èxit és «pel domini de la llengua dels qui la feien, que permet el domini de l'humor». I és que l'humor sempre apareix «quan alguna cosa no encaixa». La frase que posaven en la manxeta del setmanari «era tot un esclat d'enginy», remarcava el berguedà.
I tot això malgrat la censura, també en temps de la Segona República. «Les publicacions tenien un director de palla que en cas d'ofenses era el responsable de rebre els clatellots». De vegades amb gust, recordava Kap en referència al Be Negre, perquè «si anava la presó, cobrava el doble». Notes d'humor en temps convulsos i en una revista que va ser suspesa per primera vegada arran dels fets del 6 d'octubre del 1934. «Planes i tots ells van arribar tan lluny com la societat permetia», explicava Kap: «s'han de reivindicar».
Amb la desaparició del Be Negre i l'arribada de la dictadura s'estronca la «tradició genuïna de la sàtira catalana». No va reeixir En potes roses (1978) i la sàtira, ara, explicava Kap, es troba als mitjans audiovisuals, sobretot als radiofònics. El dibuixant berguedà va acabar amb una prova més del sentit de l'humor de Planes i els seus col·legues: «cobraven per centímetres publicats».Literalment, a pams.
