Hi deu haver pocs manresans que no sàpiguen quines són les cases de l'Avecrem, i segurament n'hi ha molts que desconeixen que en un jardinet d'aquest conjunt residencial es va col·locar un relleu escultòric en homenatge d'Ignasi de Loiola.

Durant els anys 40, la localitat tenia greus problemes d'habitatge i, entre d'altres, es va construir un grup de cases al final de la carretera de Cardona, «en las afueras de la ciudad» segons la premsa de l'època, que va portar el nom del sant en el quart centenari de la seva mort. «Aleshores, el lloguer d'un pis a Manresa et podia costar 300 pessetes, però allí valien 800, i per això la gent va començar a dir que els qui hi vivien només podrien menjar pastilles d'Avecrem perquè no els quedarien diners per a res més», explica Francesc Comas, autor a Regió7 des del 2006 de la secció Històries del Bages. El geògraf i divulgador ha fet una selecció de 75 articles relacionats amb la capital comarcal per al llibre Històries de Manresa 2, que publica el segell local Zenobita vuit anys després del primer lliurament.

«Digues el nom d'un carrer», pregunta Comas al seu interlocutor. «Mmmm.... la carretera del Pont de Vilomara», respon l'interpel·lat. Aleshores, el geògraf i professor jubilat agafa el calaix d'un arxivador verd, busca per la lletra P i treu un petit feix amb notícies d'aquest vial manresà. Una parla de la implantació d'un semàfor per a invidents, una altra de l'inici de la construcció d'uns blocs de pisos, una tercera es remunta al 1931... «Retallo o copio informacions que trobo i les guardo, de tots els carrers de la ciutat», explica. No és d'estranyar, doncs, que l'actual president del Centre d'Estudis del Bages sigui un coneixedor privilegiat de la història contemporània de Manresa, especialment dels dos darrers segles, els de la «transformació urbana».524 petites grans lliçons

El tema dels refugis antiaeris de Manresa va ser el primer que va tractar Francesc Comas al suplement Revista de Regió7, el 16 de setembre del 2006. En l'edició d'avui dissabte un article sobre els obradors de cinteria del segle XIX porta el número 524. «El director del diari, Marc Marcè, em va proposar fer la secció després de publicar el llibre La meva primera història de Manresa, i jo vaig pensar que duraria tres mesos perquè no sabria d'on treure els motius», recorda. Més d'una dècada després, aquella iniciativa no tan sols continua dempeus sinó que s'erigeix, en el seu conjunt, en una petita gran història de la ciutat que no para de créixer.

El llibre que editen ara Zenobita i Regió7 conté 75 episodis publicats al diari entre el 2009 i el 2016, amb un índex plural format per textos sobre urbanisme, tradicions, fets rellevants de la història, els transports, el món del treball, la guerra i la vida quotidiana, entre altres assumptes. Cadascun incorpora dues fotografies d'època «amb uns peus que contenen informació afegida», apunta Comas, que considera que molt sovint «veiem, però no mirem».

Tot i que és difícil de veure les figures que envolten el rellotge de can Jorba, perquè queden a una gran altura, hi ha altres aspectes de la configuració urbana que ens passen «desapercebuts». Amb la inestimable ajuda dels articles de Francesc Comas es poden veure els pilars encara visibles de l'antic pont que feia creuar el tren per sobre del Cardener, o descobrir que el sobrenom de les cases de xocolata -referit al grup d'habitatges ubicat al costat de la Fàbrica Nova- venia del color de les façanes, que avui en dia ja no és l'original. «La història ha de ser divulgativa», indica Comas, que troba a faltar més «autoestima» dels manresans per la ciutat.

«Vic i Girona s'han sabut vendre, però Manresa no», assegura. «Tenim cinc cases modernistes a l'entorn del Passeig que no desmereixen gens el modernisme del qual presumeix Reus. Barcelona té el seu Quadrat d'Or... i nosaltres un pentàgon!». Per a Comas, és bàsic explicar la història a la ciutadania, perquè «allò que es coneix, s'estima». I lamenta que les plaques no continguin informació sobre els personatges i els elements que donen nom a places i carrers: «n'hi ha 580, entenc que canviar-ho tot de cop val molts diners, però quan se'n posa una de nova, no costaria gens explicar qui és aquella figura perquè la gent ho pogués saber».

Històries de Manresa 2 es pot llegir, doncs, com un cant d'amor a la ciutat per part d'un dels seus principals divulgadors. «No parlo del passat amb nostàlgia. No entenc els qui diuen que abans tot era millor... La Manresa dels anys 60 era grisa, plena de carrers sense asfaltar i solars abandonats. Hi havia cotxes al Born, fins i tot, tant els que hi aparcaven com els que hi circulaven», rememora.

L'interès de l'autor per l'evolució de la ciutat entronca amb el gust per la divulgació que ve dels temps en què a la comarca es van unir un grup de docents per crear materials per a l'ensenyament. La recerca arxivística, la impagable aportació dels fotògrafs i la col·laboració amb Regió7 han donat forma de llibre a una vocació que Comas continua cultivant. Encara hi ha moltes històries per explicar.