Si en el primer volum de Manresa desapareguda (Editorial Efadós, 2014) la periodista i historiadora manresana Gal·la Garcia Casarramona (1974) recuperava «les millors imatges» que havia recopilat i publicat feia catorze anys en l'exhaurit col·leccionable L'Abans de Manresa. Recull Gràfic 1876-1965) -editat també per Efadós-, el segon volum de Manresa desapareguda reivindica una tria d'imatges en concret: els carrers i paisatges d'aquella ciutat en blanc i negre de final del segle XIX i fins a mitjan segle XX.

El volum, de petit format, conté 155 fotografies -cap de publicada en el recull gràfic del 2014- i proposa, explica l'autora, «un viatge al passat per l'evolució urbanística de la ciutat que permet comparar els canvis i transformacions que ha viscut Manresa». Per a Garcia, el volum, que ja es pot trobar a les llibreries, mostra «una ciutat en creixement». Per a la publicació d'aquest nou recull gràfic de la capital del Bages, s'ha ampliat la recerca del 2001 i s'han escollit 155 imatges procedents de particulars, fotògrafs professionals com Josep Maria Rosal d'Argullol, entitats i arxius, com l'Arxiu Comarcal del Bages i l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. D'aquest darrer en destaca l'autora les «vistes aèries preses entre el 1926 i el 1929 pel fotògraf i cineasta manresà Josep Gaspar, i les del Fons Cuyàs».

Si s'ha triat carrers i paisatges per al segon volum de la Manresa desapareguda és perquè, explica Garcia, «les imatges parlen per elles mateixes». I tot i el títol, «el lector no només trobarà pedres sinó un paisatge urbà amb molta vitalitat. Es vivia al carrer i la gent gaudia dels seus barris». El llibre és emminentment gràfic i les fotografies s'acompanyen d'un breu text que permet «situarles en el temps i en l'espai».

A diferència del primer volum -del qual se'n va fer una segona edició i va ser un dels títols més venuts a la ciutat pel Sant Jordi de fa tres anys-, la temàtica triada ha permès a Garcia estructurar-lo en quatre capítols: el nucli primigeni; l'empremta de sant Ignasi; fora muralles i nous barris. Una «guia», remarca, per «ajudar a la lectura». Confegir un capítol dedicat a indrets vinculats amb Sant Ignasi (com el Pou de la Gallina) és una manera, explica, de sumar-se «a la futura commemoració del 500 aniversari de l'estada de sant Ignasi de Loiola a Manresa, el 2022».

Però el més complicat en un recull gràfic d'una ciutat com Manresa, que té la «sort» de tenir un arxiu fotogràfic històric molt complet, és fer «la selecció d'imatges» perquè això porta implícit «descarta-ne moltes». Malgrat això, el segon volum de Manresa desapareguda permet veure, explica, «fotografies poc vistes en paper que permeten resseguir perspectives d'un mateix indret, com la caserna al cim del Puig Mercadal, a principi del XX» en dues fotografies, una exterior i una interior.

El llibre s'obre amb una panoràmica de la ciutat a mitjan segle XX presa des de l'actual carretera d'Igualada i es tanca amb una vista de Manresa, de final dels anys 20, des de Sant Pau, amb un carro presidint la imatge. Una Manresa que ja no existeix. Però el lector també trobarà fotografies de carrers «poc retratats», com el de l'Era de l'Esquerra, el 1962, convertit en una pista d'esquí, o l'antic camp de futbol de les Tortonyes, al principi de l'actual carrer de Barcelona, el 1936.

Què és Manresa desapareguda?. Per a Gal·la Garcia, el llibre és «una porta oberta a la memòria; un llibre de manresans per als manresans».