L'eminent geògraf Pau Vila va publicar l'any 1967 una biografia de Joan Orpí, un fill de Piera nascut el 1593 que va viure una existència plena d'aventures i desventures tant a Catalunya -va morir el 1645 a Barcelona- com a Amèrica. El jove autor barceloní Max Besora (1980) ha omplert els forats buits de la vida de l'anoienc amb les armes de la ficció i el resultat és un títol tan llarg que no cap en un titular: Aventures i desventures de l'insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya.

· Sabem de Joan Orpí que va néixer a Piera, va a estudiar a Barcelona, va anar a Sevilla a treballar per l'administració de l'estat i es va embarcar amb destinació a Amèrica per fer de soldat. A Veneçuela, però, va acabar sent governador d'un territori, va fundar la Nueva Barcelona (actual Barcelona) i va anomenar Nova Catalunya a la seva regió, encara que la Corona castellana no va acceptar aquest nom. Com és que s'ha fixat en la vida d'un paio com aquest?

Me'n va parlar un cosí que va viatjar a Veneçuela i m'hi vaig interessar perquè en la seva vida ja s'hi veu la rivalitat entre Espanya i Catalunya, sempre com el gat i el gos. Orpí va fer la Nova Catalunya, però hi havia massa riquesa i li van prendre. La història es repeteix.

·No es pot negar que és un personatge de pel·lícula.

Però a mi, més que la història de l'Orpí, m'interessava contenir tot aquell món dins de la novel·la. El que m'interessava era qüestionar el relat històric: qui parla i de què es parla. Un mateix fet té diferents lectures, i la que fan els vencedors és aquella amb la que es queda la gent. I això val tant per la conquesta d'Amèrica com pel 1714, com es va veure fa tres anys.

·En el relat destaca l'aposta per un llenguatge popular. Què buscava amb això?

Intento recrear el llenguatge de l'època, tant el català com el castellà. El català normatiu afavoreix el sistema, però si desestabilitzes les jerarquies lingüístiques, poses tots al mateix nivell. En la novel·la hi ha molt d'humor, perquè és una arma molt potent que situa tothom en un pla d'igualtat. Quan treballes la llengua amb llibertat, t'apropes a la realitat del que parla la gent. I això no vol dir que estigui en contra de la normativització, al contrari, però la llengua literària és una altra cosa.

· Hi ha un autor com Jordi Cussà que s'inventa paraules fent agrupacions gens normatives.

Vaig llegir Cavalls salvatges i és increïble com tracta el llenguatge. Per a mi, la llengua és el que fa l'obra, allò que forma el món, l'argument m'importa poc. Cada novel·la ha de tenir el seu propi llenguatge.

· No li va interessar investigar sobre Joan Orpí i millorar la biografia de Pau Vila?

No, hi ha forats buits, coses que no sabem, però la gràcia era parlar-ne de manera diferent. Em pregunto fins a quin punt els historiadors deformen la realitat. La literatura ho fa, però no enganya. Deia Hobsbawm que els governs instrumentalitzen el passat per refermar-se com a nació. Les persones també ho fem. Ara bé, jo no em posiciono, no faig una reflexió moral. La gràcia d'escriure és posar en solfa els diferents discursos i que cadascú pensi el que hagi de pensar.

·Si tot és relatiu, de què ens podem refiar?

Aquest és el tema. Però cal qüestionar-ho tot perquè, si no som éssers crítics, ens prenen el pèl.

· Vostè és apolític?

Jo em considero anarcoprimitivista, hauríem de tornar a la societat preindustrial. Però no m'identifico amb Orpí, no sóc un conqueridor.

· Per què no ha presentat el llibre a Piera?

Em vaig posar en contacte amb l'Ajuntament i la biblioteca, però no em van fer cas.