«Instrumental. Amb piano i violoncel».

«Vista fotogràfica. Mort i vida. Amb un trio de cordes. És un tema que teníem fa temps. És una cançó que puja i creix amb uns vents que emocionen».

«París no s'acaba mai, una referència a Vila-matas, a Hemingway i a la fotografia de Doisneau. Un tema amb cordes, d'aire arabesc, que lliga amb el que ha passat a París però que està escrit molt abans dels atemptats».

«Fem tabula rasa del passat. La cançó trallera del CD, molt bucòlica, alegre, d'acords majors, lluminosa en contrast amb la «foscor» que impregna el disc».

«Dedicada a l'Hug, el meu fill petit [de Xavier Serrano]. Molt «popera», amb una estructura harmònica que pot recordar Foo Fighters».

«Acords menors, amb la veu de Maria Ribot. Té un punt d'optimisme: tornar-se a posar dret malgrat els moments difícils. Sembla una metàfora del procés independentista tot i que no va ser la intenció».

«Blues, molt feixuc de tempo, de ritme».

«El drama del Mediterrani. El mar com a nínxol. Un so Wilco, amb el Jordi Ribot a la guitarra de dotze cordes. Acords majors com a contrast».

«Què deixem en herència als fills, tant els que tenim com els que no? És fosqueta però amb força. Són acords menors i rítmicament complicada. No és fàcil de tocar...»

«Amb les veus masculines del cor Lupulus Emsembla. Homenatge al pintor Turner».

«Amb la Sara Roy. És un dels temes que està agradant més. Amb cordes . Com amb Boira, s'obre una escletxa i eclosiona. És sensual, fotogràfica i parla del pas del temps, les estacions».

«De l'Edgar. Molt Lana del Rey».