«Quanta, quanta, quanta guerra! / Vides que es van dessagnant/ en la resplendor de l´herba/ sota un raig de sol glaçat». Així comença la cançó de Marina Rossell, Quanta Guer-ra, que va servir per elaborar el videoclip per donar suport a la campanya d´acollida dels refugiats Casa nostra, casa vostra. La lletra de la cançó representa un final d´etapa d´un viatge pels camins marcats per la tragèdia, i el patiment.

Amb Cançons de la Resistència & Moustaki, que es presentarà el diumenge a la tarda al Kursaal de Manresa, Rossell oferirà un concert carregat d´història i emotivitat. Xavi Lloses (piano, acordió i efectes sonors), Joan Motera (contrabaix) i Núria Andorrà (percussió), l´acompanyaran a l´escenari.

Interpretarà temes d´homenatge al mític cantautor francès Georges Moustaki com El Metec, clàssiques catalanes que no falten mai en els seus concerts, cançons pròpies i d´altres que es van convertir en himnes com Bella Ciao, però amb el seu toc personal.

«Tot el concert és un viatge que té molta calidesa, força, i coherència. El Metec de Mosutaki té una relació amb les cançons de resistència que Europa va fer per defensar-se de l´ocupació nazi», ressalta Rossell. Una mostra és Lili Marleen, cançó que va aconseguir, per uns moments, aparcar la mort de les trinxeres i unir el bàndol aliat i les potències de l´Eix durant la Segona Guerra Mundial.

Totes les cançons estan connectades a una artèria central, tenen un vincle comú: la terra. «La terra mai t´abandona, mai et deixa d´estimar. Són cançons d´arrelament, amb gust de terra», assenyala. Els temes que s´inclouen en el repertori també tenen un punt d´esperança. «En el concert vull transmetre l´emoció de l´esperança entre els espectadors. És essencial amb l´ésser humà. Som els únics que tenim aquest sentiment i l´hem d´aprofitar».

Rossell intenta projectar un torrent d´emocions al públic, però no sempre s´aconsegueix amb molta facilitat. «Dissortadament, ens hem habituat a unes imatges de destrucció i de mort. No fem una transferència entre el que veiem i el que sentim. Les interioritzem, però no ens fem càrrec que a darrere hi ha un patiment, una història», indica.

Rossell posa com a exemple a Aylan Kurdi, el nen sirià ofegat al Mediterrani. «Aquell nen bocaterrós a la platja no l´hem d´oblidar, simbolitza el principi de segle que vivim, que és el de la desolació, dels que fugen de la fam. No podem ser aliens al drama dels refugiats, nosaltres venim d'un passat semblant».