Afora el carrer bullia, ple de roses, llibres i riuades de gent que passejava amunt i avall. A dins, en la quietud del teatre, semblava haver-s'hi instal·lat un univers paral·lel, totalment oposat al brogit que a pocs metres ho inundava tot.
Marina Rossell, amb la seva veu delicada però alhora contundent, transportava el públic del Kursaal a la França de Georges Moustaki, a la crueltat dels camps d'extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial, al mar, amb la mítica gavina voladora, i fins i tot enmig de l'actual drama dels refugiats, amb un clam a favor de l'acolliment. El recorregut, sota el títol de Cançons de la Resistència & Moustaki, gairebé va aconseguir fer oblidar que era Sant Jordi. Gairebé, perquè llibres i roses també van ser presents a l'escenari, amb regal inclòs d'un espectador que, al final del concert, va entregar-n'hi una a la protagonista de la vetllada.
En aquest viatge sonor, emotiu i ple de missatges reivindicatius, a Rossell l'acompanyaven un brillant Xavi Lloses al piano, Joan Motera al contrabaix i Núria Andorrà a la percussió. El concert, eclèctic, va oferir una barreja d'estils i cançons amb un vincle comú: la terra i l'esperança. Precisament, uns versos del manresà Joaquim Amat Piniella -«terra, terra / sóc branca del teu arbre etern»- van ser els encarregats d'obrir l'espectacle. «Manresa és la ciutat de la força, gràcies per convidar-me», deia Rossell només començar.
Amb la melodia del tema Lili Marleen, escrita per un soldat ferit durant la Segona Guerra Mundial, va començar el viatge en el temps, i l'emotiva Si ara canto, és per tu va inaugurar l'univers Moustaki, que es va anar desplegant amb Ma llibertat i un tema dedicat a la revolució permanent, Sense anomenar-la, en què Rossell va lamentar l'auge de l'extrema dreta en les eleccions franceses.
Record per Pere Tàpias
La cantautora no es va voler oblidar del recentment desaparegut i «estimadíssim» Pere Tàpias, a qui va dedicar l'espectacle: «avui li brindem cada nota d'aquest concert», va dir entre forts aplaudiments. També va tenir paraules per a Montserrat Roig, Neus Català i altres persones vinculades als camps de concentració, amb una reivindicació de la memòria pròpia: «la resistència no té cap rancúnia; simplement, cal que no torni a passar».
Si hi va haver un moment, però, de màxima conjunció entre la cantautora i el públic, aquest va ser sens dubte la versió en acústic del tema Gavina, en què les veus dels assistents es van fondre amb la veu i la guitarra de Rossell. «Podeu deixar oberts els llums de sala, si us plau? Si no, sembla que estigui cantant a la gola del llop», va demanar la veterana artista.
La guerra, molt present
En la part final del recital, el tema Quanta Guerra va exercir de crit impotent contra la crueltat i el destí dels febles. Tot seguit, Mare de Deú del Món i una versió personal i en català del tema Bella Ciao van tornar a reflotar els ànims. El punt culminant va arribar amb El metec, probablement la versió més coneguda de Georges Moustaki, arrodonida amb cançons populars catalanes - Llevantina, Per tu ploro- molt celebrades entre el públic. I al final, una petició: «abans que us n'aneu, ens podem fer una selfie?» .
