Aurora Depares és una supervivent. Ella és la propietària del primer videoclub que es va obrir a l'estat espanyol i, probablement, l'establiment que conserva un arxiu videogràfic més gran en format físic de tot el territori, també a Europa. Joan Sala Mozos és l'editor i mànager de Filmin, una plataforma que aposta per oferir als usuaris de cinema online de manera legal en forma de subscripció, a l'estil de la nord-americana Netflix.

Malgrat compartir la mateixa passió i haver-la convertit en el seu modus vivendi, tots dos simbolitzen dues concepcions oposades en la indústria del cinema. La primera és la manera clàssica, la de tota la vida, la qual practiquen aquelles persones «romàntiques» que encara avui es desplacen fins a les sales de cinema o fins als videoclubs «per llogar pel·lícules i mirar-les un diumenge a casa, en família»; la segona forma de consum, en canvi, comporta un nou paradigma, i aprofita les noves tecnologies i la digitalització per oferir cinema sense cap necessitat de moure's de casa.

Depares i Sala van ser, precisament, dos dels ponents que ahir al migdia van participar a la taula rodona organitzada pel Clam, el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya. Durant la trobada, a l'Espai Plana de l'Om, sis professionals de la indústria -entre els quals també hi havia el gerent del Bages Centre, Jordi Gonzàlez, els programadors del cinema Zumzeig de Barcelona, Albert Tiviño i Yonay Boix, i el director del festival DOCS Barcelona i Paral·lel 40, Joan González- van reflexionar sobre qüestions com les noves plataformes de distribució i exhibició, l'alta competència, la digitalització del material físic i els problemes legals que comporta, el tipus de cinema que es projecta a casa nostra, sovint massa comercial, i la manca de cultura cinematogràfica que, segons ells, fa que el contingut audiovisual no es valori com a producte cultural.

La pirateria, un problema greu

«La pirateria és el nostre taló d'Aquil·les», reconeixien tots els professionals. «L'excusa no és la forma de consum o el fet que hi hagi massa plataformes; la gent no vol pagar, i no es prenen mesures efectives per evitar-ho, com sí que passa en països com Alemanya», reflexionava Sala.

«El cinema, avui en dia, no és car; et demanes un gintònic i et cobren 15 euros. La crisi ha fet que els preus hagin baixat i ara pots anar a veure una pel·lícula per 5 euros», deia Jordi Gonzàlez. «És una qüestió del valor cultural que se li dóna, i això és educació», hi afegia Depares. «Consumir cultura té un valor i jo tinc fe en què reconduirem la situació a temps perquè els videoclubs puguem subsistir». Es va criticar el poc espai que té el cinema independent i d'autor i, sobretot, les cintes en versió original. «El cinema ha estat concebut com un passatemps. Cal buscar estratègies i editorialitzar el contingut per fer accessible a l'usuari tot allò que en principi és inaccesible», afirmava Sala.