Richard McGuire: «Els objectes tenen la seva ànima, com les persones»

En les seves obres se’l veu més interessat en els objectes que no pas en els personatges humans. Què tenen ells que no tinguem?

Els objectes són una mena de rèpliques dels humans. Des de petit he tendit a antropomorfitzar-los, potser per influència dels dibuixos animats, i sempre he pensat que tenen una mena d’ànima. Fa poc vaig llegir un article sobre un ritual japonès per retirar els objectes obsolets i agrair-los els anys de servei que ens han donat. Em sento proper a aquesta manera de pensar, perquè crec que establim vincles afectius amb certs objectes. Per exemple, quan es trenca la teva tassa preferida, també se’t trenca una mica el cor.

Les vinyetes de «Dibujos secuenciales» van ser fetes com a obres independents. Unir-les en un sol llibre les ha modificat?

Va ser interessant mirar enrere i repassar els dibuixos fets amb el pas dels anys. A mesura que escollia quins volia que hi fossin, vaig veure què m’interessava en cada moment. De fet, quan els vaig crear ni tan sols tenien títol, així que en batejar-los, es van convertir en petits poemes. Triats i batejats, agrupar-los per temes em va semblar l’opció lògica.

El seu vessant com a músic l’influeix quan dibuixa?

Sempre m’ha interessat la música i, de fet, vaig créixer envoltant d’instruments. Però com que sóc autodidacte i no sé llegir partitures, per a mi la música és una cosa molt instintiva. Quan crees també has d’estar obert i receptiu. Crec que sóc una persona més aviat visual, però confio molt en el meu sentit del ritme i el temps. De fet, suposo que un llibre també s’estructura amb el pas del temps, ja que el lector es mou amb les pàgines. El pas dels fulls també és un tipus de mètrica o de ritme.

Ha tocat moltes tecles i en moments molt diferents. Què en queda, del Richard McGuire dels anys 1980?

Faulkner deia: «el passat no és mort, de fet, ni tan sols és passat» Com a Aquí, el temps pot ser una il·lusió i prou, de manera que és possible que tot estigui succeint alhora. En certs aspectes sóc una persona diferent: més gran i, espero, més sàvia. Quan toco la música que vaig fer els 80, connecto amb aquella part de mi, i quan vaig reprendre la idea original d’Aquí a partir de les primeres vinyetes que havia fet 25 anys enrere, no tenia cap intenció de copiar-me sinó que havia de trobar la manera de recuperar l’esperit i afegir-hi el que havia après. D’alguna manera, tot en la meva vida és circular, el passat mai és passat.

Hi ha escenes de «Dibujos secuenciales» que semblen extretes d’obres de Joan Miró. És quelcom buscat?

Crec que sé a quines et refereixes. En aquell cas no va ser fet expressament, sinó que un dia estava jugant amb la idea de dibuixar com un nen i explicar una anècdota que vaig tenir amb un taxista que estava boig. He vist vídeos de Miró treballant i és molt bonic veure algú tan lliure. Quan un nen pinta o dibuixa no dubta, només ho fa. Picasso un cop va dir que li havia costat tota la vida aprendre a dibuixar com un nen, i crec que una part d’això és com una improvisació de jazz, oblidant-te de tu mateix o entrant en una zona on no importa el que està bé o malament.

Les seves obres van des de les que busquen seguir una història fins d’altres que són pura experimentació visual. En què es basa per triar un o altre estil?

Als meus inicis, l’estil era una cosa que em preocupava i de la qual era molt conscient, però ara no hi penso gaire. No crec que s’hagi de fer una marca d’un mateix i odiaria haver de repetir el mateix constantment.La solució crec que és deixar que l’estil s’adapti a la idea, tot ve de tu i no pots fugir, has d’acceptar la multitud de tu que hi ha dins teu.

Així, com explicaria el seu procés creatiu?

És divertit parlar-ne, ja que una part de mi mai sap què estic fent realment. Molts cops és un procés que em sobrepassa. És important sentir, involucrar-t’hi i pensar que vols fer alguna cosa, llavors, deixar que vinguin les idees, i la que tingui més ganes de ser realitzada serà la que vingui amb més força. La música ve quan et relaciones amb l’instrument, el mateix passa amb els dibuixos o amb les narracions. Els has de deixar venir.

Quina és la seva relació amb els lectors de l’estat espanyol?

Sé que Aquí va tenir una gran acollida a Espanya i, realment, és molt bonic rebre els correus dels lectors i veure la multitud d’entrades a blogs que ha generat. Abans d’això havia vingut algun cop quan el dibuixant Max, bon amic meu, m’havia convidat a exposar i fer alguna conferència. També de visita i el 2010 vam tocar al Primavera Sound amb el grup.