Fa tants anys que vaig morir que no sé pas si encertaré a explicar amb coherència alguna cosa d´aquell temps. No estic connectada a cap xarxa positrònica: només sóc un record que la pols dels segles ha tingut la deferència d´embolcallar per a que no s´esborri del tot. Recordo que em deia Margarida(*), però recordo poc. Tinc regirada la memòria, ja em perdonareu. De tant en tant, aplega boira, trossets de llum esmorteïda que juga amb imatges imprecises... Ballen dins del meu cervell inconsistent. Em desconhorten. Em commouen molt més enllà del més enllà.
I penso que ja no em somriuràs mai més, entremaliat xiquet que provaves el teu enginy dient-me reina d´honor. Tu, aquell poeta feliç que trenava opòsits, solcant la mar a bord d´un vaixell guerrer.
T´allunyes del port. T´hi allunyes. A Nàpols, m´han dit que t´espera la dissort. Grillons per únics companys del temps xafogós de captiveri, ocasionals testimonis muts d´una lleialtat incorresposta.
I fou així com, nit rere nit i en solitud, va anar agafant consistència," jus lo teu front", no pas una bella semblança, sinó la silueta fosca d´una parca que, tisores en mà, frissava per tallar fils.
Arribaren tard i tu et mories. No hi va haver cap drac disposat a ocupar el teu lloc en aquesta comèdia de la vida, cavaller de Sant Jordi(**). Tots fugiren volant.
(*) Margarida de Prades, encara que ella, per raons òbvies, no se´n recorda.
(**) Jordi de Sant Jordi, naturalment.
