El vent bufava amb poca intensitat però n'hi havia prou per despentinar lleugerament els looks més formals de la seixantena de persones que ahir es van congregar a la parada d'autobús de davant de l'institut Lluís de Peguera de Manresa. Eren 2/4 de 8 de la tarda i esperaven pacientment l'autocar cap al Palau de la Música, a Barcelona, per presenciar un dels darrers concerts del cantautor de Xàtiva, Raimon. Aquella estona, converses, somriures, petons i abraçades. La Generació Raimon esperava amb paciència.
Un dels primers d'arribar a la parada va ser Jaume Puig, expresident d'Òmnium Bages, entitat encarregada de posar rumb a un escenari que havia de traslladar el públic a les dècades de resistència i que va servir de teló de fons per reviure anys de lluita i de combat. «És un deure anar-li a dir adéu com cal. Hem omplert un autocar però n'haurien pogut ser dos», va destacar Puig, orgullós de la resposta de la ciutadania. La majoria dels qui van omplir el bus havien seguit la trajectòria del cantautor, la història de les seves cançons i la ruta dels seus concerts. Sabien què els esperava al Palau de la Música. També, que es tractava d'un final. En les files dels adeptes, Josep Serra, que ha pogut veure en directe Raimon diversos cops, un dels quals a València. Per a Serra, «Raimon és un cantant que ha defensat la llengua catalana i uns valors que fan que sigui una persona molt especial per a molts de nosaltres». D'un temps, d'un país i Al vent són «himnes d'una època».
I mentre la seixantena de fans de Raimon esperava, Javier López veia l'exèrcit de gent que ocupava el carrer i va demanar a una senyora el motiu de la reunió. Ella li va contestar, il·lusionada, que anaven a veure Raimon, «però sou massa jove per haver-lo escoltat, és dels anys 60». I va somriure. Desapassionadament, López va respondre: «no sé qui és Raimon, jo no havia nascut, als 60. No era ni un projecte de carn».
