? En arribar la tarda, el drac s'apropava a la vila i la força del seu bram des de les muntanyes arremolinava les fulles caigudes. Els xics atemorits que jugaven a la plaça marxaven corrent deixant volar les garbes que portaven a les mans.

La cridòria dels primers dies, a aquella mateixa hora, s'havia transformat en un silenci esbandit; només mussitaven les finestres i les portes en tancar-se suaument. Aquella tarda, però, li havia tocat a la filla del rei ser el plat per a aquella fera infernal.

La princesa, amb una faldilla vermella i un giponet de cuir, travessà la plaça i s'assegué davant de la bèstia. Els veïns albiraven estranyats l'escena. Tothom esperava el moment d'obertura de l'exorbitant boca; de sobte, la noia va treure un farcell ple de miralls petits cosits a la tela i el va aixecar lentament, volia mostrar-li al drac la seva cara feroç.

Els habitants esperaven la sagnant queixalada quan, sorpresos, van veure com l'expressió de l'animal va anar canviant, va baixar el seu nas i va començar a plorar; s'havia adonat que tots els que s'havia menjat eren com ell: tenien dos ulls, un nas i una boca. Les llàgrimes en caure al terra van fer néixer un roser. Tothom va sortir a la plaça del poble a felicitar la donzella per la seva intel·ligència. Van pensar que ella havia mostrat la seva capacitat d'enfrontar-se al drac i es mereixia un càrrec important. Però ella va contestar:

-Estimat poble, jo no em mereixo cap honor, aquí el que ha mostrat valentia ha estat el drac per mostrar els seus sentiments davant d'una donzella. Es per això que demano que li posem el nom de Sant Jordi i que sigui, a partir d'ara, el nostre guardià. I així va ser.