Un personatge que fa de narrador i de fil conductor, música i actors llegint textos de clàssics catalans. Una bona posada en escena, un espai singular, el de Memòries del museu, i imaginació. Poca cosa més va fer falta per traslladar amb delicadesa els espectadors a la Manresa i la Catalunya del darrer terç del segle XIX i entendre com es van començar a gestar els actuals museus del país i les inquietuds d'aleshores.
Aquesta és la proposta que ahir es va representar al Museu Comarcal de Manresa amb motiu del Dia Internacional dels Museus. El narrador era el personatge de la Teresa Casasayas, un dels fantasmes del Museu. Els músics, professors i alumnes del Conservatori. Els actors, membres del grup de teatre Els Carlins. La direcció escènica, de Fina Tàpias.
Casasayas era qui introduïa l'espectador en la història. La que va narrar, per exemple, com el pare de l'escriptor Josep Maria de Sagarra va estar quatre anys internat al col·legi dels jesuïtes de Manresa, a l'actual museu, sota un règim «severíssim». Això no va impedir que fossin els seus quatre anys més «idíl·lics», segons un fragment del llibre Memòries del mateix Sagarra. A continuació, una peça musical.
Seguint aquest format es va recordar l'època de la revolució industrial, de la geologia, i com tots aquests àmbits han anat nodrint de peces per a la història els museus que coneixem actualment, ara en forma d'un antic teler o bé en forma de fòssils.
En la segona part van prendre protagonisme els fruits de la Renaixença, el catalanisme i l'època de les Bases de Manresa del 1892. Eren temps «complexos i convulsos», va explicar Casasayas. Es van llegir textos d'Àngel Guimerà, Joan Maragall, Apel·les Mestres i Santiago Rusiñol, que es van combinar amb la peça per a piano Valsos poètics, d'Enric Granados.
El colofó final el va posar un fragment del Canigó de Jacint Verdaguer i un grup de violoncels que van interpretar Sant Martí de Canigó, de Pau Casals. El muntatge va ser dedicat a l'actor manresà Joan Cirera, un dels fantasmes del Museu, mort fa poc.
