Costa de veure, però hi és: la mà dreta de Sant Jeroni no està acaronant la barba en actitud meditativa, enclou dins seu una pedra amb la qual es colpeix devotament el pit. Un detall del Sant Jeroni penitent (1605) de Caravaggio (1573-1610) que s'exhibeix al Museu de Mont-serrat i que constava documentalment, però no va emergir fins que l'any 2005 el quadre va passar revisió tècnica al Museu del Prado madrileny. Des de la seva adquisició el 1915 per part del pare Bonaventura Ubach a Roma, la trajectòria de l'oli estrella de l'equipament abacial és un rosari de casualitats, equívocs i malentesos. Un segle després de l'entrada al monestir, però, ja ningú no dubta que en aquest emblemàtic racó de la Catalunya Central hi ha l'únic quadre de l'italià que es conserva al país.
«Si el deixéssim cada vegada que en els demanen, com passa amb el quadre del Dalí, mai no tindríem el Sant Jeroni penitent aquí», afirma el pare Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat. El darrer 18 d'abril, el centre va hostatjar la visita de Rossella Vodret, una especialista que, per encàrrec del ministeri de cultura italià, està establint el corpus definitiu de Caravaggio. «Hi ha unes vuitanta obres autèntiques arreu del món, i es vol posar fi als dubtes entre verídics i falsos», afegeix Laplana.
L'equip de Vodret va sotmetre la pintura a estudis radiogràfics amb rajos X, reflectografia i anàlisis químiques que han confirmat allò que «des del 2000 ja ningú no dubta: el nostre Caravaggio és autèntic». Després de sortir quinze cops en un segle de Montserrat, el quadre viatjarà un cop més el proper setembre a Milà per formar part de l'exposició Dins Caravaggio, comissariada per Vodret. Una mostra amb vocació innovadora perquè farà una mirada als catorze anys de producció de l'artista a partir de la recerca científica dels darrers anys.
Dos anys a l'habitació
Al principi del segle passat, el pare Bonaventura Ubach va rastrejar l'Orient Pròxim a la recerca de testimonis arqueològics que li permetessin construir un discurs museístic de les civilitzacions de la Bíblia. El monjo també va comprar quadres com el Sant Jeroni, que va veure, el 1915, en una subhasta de mobles i pintures al Palazio Magni de Roma. Una figura de mig cos d'un home vell i mig despullat que sortia a la venda com una obra de Francisco Ribera, lo Spagnoletto. De l'autoria de Caravaggio, ni rastre: de fet, la seva obra feia més de dos segles que havia passat de moda.
Sant Jeroni ha entrat a la història de l'església cristiana com l'autor de la Vulgata, la traducció llatina de la Bíblia realitzada a final del segle IV que ha quedat fixada com a canònica. El pare Ubach, un estudiós dels llibres sagrats que el 1926 va iniciar la redacció de la versió montserratina, volia un retrat del seu patró i va tenir aquella obra atribuïda a Ribera a la seva cambra fins que la va enviar a l'abadia benedictina, on va arribar el 22 d'abril del 1917. «Va costar 65 lires, que serien uns 180 euros actuals», explica el galerista Artur Ramon: «el va adquirir amb un cert rmordiment i presentant la compra a l'abat Marcet com una ganga».
Un any abans que Ubach n'obtingués la propietat, Roberto Longhi, un expert en Caravaggio, va veure el quadre al Palazio Magni i en va fer un dibuix al carbó, que no va fer públic fins al 1943 en un article a la revista Proporzioni. Aleshores, però, feia temps que Longhi havia perdut la pista del Sant Jeroni i desconeixia que es trobava en una remota abadia benedictina al cor de Catalunya.
El recorregut històric del quadre comença a les col·leccions dels germans Giustiniani, el cardenal Benedetto i el marquès i banquer Vincenzo, que van patrocinar Caravaggio i altres artistes als quals va influenciar. El propietari següent va ser la família Magni, que el 1914 va posar la tela a la venda. Des d'aleshores, viu a Montserrat.
L'atzar posa fil a l'agulla
Entre altres càrrecs, Joan Ainaud de Lasarte va tenir la presidència de l'Institut d'Estudis Catalans i la direcció de Museus d'Art de Barcelona i del Museu d'Art de Catalunya. En llegir la publicació de Longhi, de seguida va relacionar el dibuix amb el Caravaggio de Montserrat. Els capricis de l'atzar van obrar correctament i l'estudiós italià va iniciar aleshores l'altra meitat de la feina: calia trobar referències documentals que permetessin certificar l'autoria d'a-quell Sant Jeroni com una obra de Michelangelo Merisi da Caravaggio.
La presentació en societat del Sant Jeroni penitent montserratí no va trigar: Longhi el va incloure en l'exposició del Palazzo Reale de Milà que va tenir lloc a finals del 1951. Experts i amants de l'art van poder contemplar en directe, segurament molts d'ells per primer cop, un Caravaggio fins aleshores desconegut i l'univers caravaggista va tenir un nou motiu per debatre. Malgrat tot, encara faltava la confirmació definitiva de l'autenticitat de l'oli.
La dues pistes capitals les va proporcionar l'estudi que un altre especialista, Maurizio Marini, va realitzar de l'inventari de la col·lecció Giustiniani, datat el 1638, i dels versos llatins del poeta Giovanni Michele Silos que descriuen el quadre publicats el 1673. Les mides aportades en el recompte dels col·leccionistes romans coincidien amb les del Sant Jeroni penitent. Per la seva part, l'exercici literari de Silos assegura que el venerable ancià apareix en la imatge pictòrica amb una pedra a la mà amb la que es pica el pit.
«Recordo que estava al Prado quan van netejar l'obra i vaig veure la pedra», apunta Artur Ramon: «vaig trucar el pare Laplana per dir-li que la teníem!». Tantes evidències van foragitar qualsevol dubte i van crear un consens internacional al voltant del quadre, que es posa en relació amb dos altres Sants Jeroni, el de la Galeria Borghese de Roma i el que hi ha a La Valletta (Malta).
Una obra mestra al detall
«Quan vem veure la pintura a través de la pantalla, vem poder veure les incisions del dibuix previ, les línees mestres de la figura», explica el pare Laplana: «fins i tot s'aprecien tres o quatre pentimenti (penediments)». El Sant Jeroni penitent de Montserrat no està reentelat, no es va reforçar amb una altra, «i això fa que no perdi la pinzellada original, forta, geniüda, el relleu tant característic de l'obra de Caravaggio». En cas que algun dels propietaris hagués decidit reforçar la tela, s'hauria estovat la pintura original.
Una altra marca pròpiament característica són les mans del sant, que en algun moment s'havien titllat de creació maldestre de Caravaggio. Segons explica Laplana, «la mà està deformada perquè el model era un home vell, que segurament tenia artrosi».
El director del museu apunta que l'exclusivitat que ostenta el centre montserratí com a únic propietari a Catalunya d'un Caravaggio té a veure amb diferents aspectes. «Hem de pensar que només s'han autentificat vuitanta obres i, per exemple, de Rusiñol n'hi ha vuit-centes», afirma. Al marge del fet que l'artista lombard, va morir als 36 anys, també és un motiu de la poca irradiació fora del país la tipologia de part de la seva producció, grans teles pensades per altars. «Són com retaules que costen de moure», explicita Laplana.
Després de l'exposició de Milà del 1951, Sant Jeroni penitent no va sortir de Montserrat fins quatre anys després, quan va viatjar a Bordeus, i no va ser fins el 1973 que es va exposar en un altre punt de l'estat espanyol, concretament Sevilla. La primera exposició catalana que va visitar l'obra es va muntar el 1983 al Palau Reial de Pedralbes: L'Època del Barroc. Una experiència a la ciutat comtal que no es va repetir fins el 2005, amb motiu de l'exhibició Caravaggio i la pintura realista europea que va acollir el Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Des del 2014, quan un conjunt d'obres mestres del museu es va mostrar a Forte di Bard (Itàlia), el Caravaggio no surt de Montserrat. Només es despenja per a les grans ocasions. «Si algú la vol per fer de farciment, no la deixem, perquè som conscients que és una tela molta llaminera», assegura Laplana.
