Una primera dada. Només el 2 % dels actors professionals de l'estat cobren 24.000 euros anuals. I el 52 % no arriba als 3.000 l'any. Però ningú no renega de la seva professió. Com és possible? Això no és malviure? El primer debat de la tarda, centrat en el món actoral, va reunir a la taula Àlex Casanovas, actor i president de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya; i els manresans Jordi Purtí, creador, director i actor, i Valentí Oviedo, gerent de l'Institut de Cultura de Barcelona. Cal dir a l'avançada que, tot i que el tema era seriós, el sentit de l'humor de Casanovas -que no deixava suggeriment per respondre- va sobrevolar la conversa. Amb reivindicacions, això sí.

La precarietat d'una professió que fins al 1976 no va aconseguir tenir un dia de festa, els dilluns, o que ara, per primer cop, ha reconegut la baixa per maternitat d'una actriu, i la lluita per millorar unes sovint inexistents condicions laborals, amb convenis estables, com la resta de feines, va centrar un debat que va allunyar el públic del glamur de catifes vermelles i va situar a peu de carrer uns artistes que, en una gran majoria, sobreviuen fent una i mil feines; a les bones, relacionades amb la seva professió. A les males, el que surti: el mateix Casanovas va servir copes no fa gaires anys: «hi ha un gran desconeixement de la nostra realitat», va afirmar.

Cada experiència és un cas. Purtí, per exemple, va explicar que ell ha optat per crear i posar «en solfa» els muntatges pensant que puguin agradar «a un nen i a un japonès». Això vol dir l'oportunitat d'aspirar a un mercat internacional. França, ahir, era la meca: per condicions laborals i per educació cultural del públic. Sana enveja. Per a Purtí, Catalunya i l'estat se situen «50 anys enrere» respecte al país veí. Per què? La política cultural no l'afavoreix, amb un 0,7% del presspost total del país i amb la idea, explicava Casanovas, potenciada des de la Transició, que «la cultura ha de ser gratuïta. Tothom paga 200 euros per veure el Circ du Soleil però els de casa han de ser gratuïts». Quant cobra un actor protagonista en una producció teatral d'un equipament mitjà? Per conveni, va explicar Casanovas, uns 3.200 euros bruts. Negociacions directes a banda. A les sales alternatives, 1.200. Però la realitat, en muntatges petits, on el taquillatge és al 50 % entre teatre i companyia, és que tot sovint, va remarcar Oviedo, els artistes ni cobren. La pregunta, remarcava irònicament Purtí, seria: «què ens costarà, treballar?». Es treballa perquè «ens vegin els programadors».

Oviedo va reclamar una visió «global» de les arts escèniques i no tenir «vergonya» a considerar «productes» del mercat els espectacles: «el públic els ha de consumir»; es va acordar que sí, que sortir a la tele, ajuda a viure de manera temporal i facilita altres feines i que els dramaturgs i guionistes són l'aneguet lleig d'aquesta professió. Que manca una política cultural comparable a la de països europeus on l'artista pot viure i no malviure. I una anècdota explicada per Casanovas: el conseller de Cultura, Santi Vila, quan va veure el pressupost de Cultura (provenia de Territori i Sostenibilitat) va dir: «amb això faria dues rotondes». Res més a dir.