Treu els papers amb els apunts del parlament que pronunciarà un parell d'hores després i hi fa unes esmenes. Xerra amb el periodista. Treu la capseta i dóna color a les galtes. Continua responent. Sap molt bé què vol dir. Té 80 anys i conserva la vitalitat de la joveneta que es va enamorar de Pau Casals, el gran violoncel·lista català que va morir el 1973 sense haver pogut tornar a casa per la promesa de no trepitjar l'estat mentre hi manés el dictador. Marta Casals (Huamaco, Puerto Rico, 1936) va exhibir convicció i voluntat dilluns al teatre Kursaal de Manresa, on va participar en la celebració del centenari de la presència de CaixaBank a la capital bagenca. Abans, va parlar amb Regió7.

És prou conegut avui en dia Pau Casals, o ens el posem sovint a la boca sense saber ben bé tot el que va fer?

Crec que ho has dit molt bé. Se'n parla molt, se'l cita, però em sorprèn que hi hagi tants catalans que no hagin anat mai al museu de la seva casa natal.

Què hi trobarien allí?

La visita els diria moltes coses de la vida del mestre, coses importants per al país.

Per què creu que tants catalans encara no hi han passat?

Potser és que la gent està ocupada, però jo convido els catalans que hi vagin. Allà hi ha un segle de música i d'esdeveniments d'abast mundial en els quals ell va participar. En el museu es parla de música, però va més enllà.

Quedaria parada si sabés la quantitat de barcelonins i de catalans que no han entrat a la Sagrada Família.

Doncs han de venir al museu, i veuran que el mestre va ser una referència no només en qüestions musicals sinó també humanes. I la casa és al costat del mar, és un lloc preciós. El problema és que sovint relacionem Pau Casals amb el discurs a la seu de les Nacions Unides el 1971, quan li van lliurar la medalla de la Pau i va dir allò de «I'm catalan», i amb El cant dels ocells. Però ell va ser molt més que això.

Com per exemple?

El preocupava la humanitat, el patiment de la gent. Es preguntava per què hi ha gent que ho passa malament al món.

Avui en dia, l'entristiria veure el que passa amb els refugiats?

En el seu moment, ell ja es va preocupar pels refugiats que fugien d'Espanya, va anar als camps de concentració, va escoltar la gent, va fer concerts benèfics...

On el trobem, avui en dia, Pau Casals?

En el desig que la joventut tingui una vida edificant, en els valors, l'espiritualitat, la responsabilitat personal... La vida no és tan sols competir. Ens hem d'involucrar més en les coses. Pau Casals estava molt interessat en l'educació dels nens.

Creu que els joves no estan en aquesta ona?

Parlo de sentiments, de respecte, de caritat. De conèixer el significat veritable d'aquestes paraules. I això ho practica una minoria. Abans, els pares s'involucraven en l'educació. Ara, per al jovent tot són facilitats. El món ha canviat molt des del final de la Segona Guerra Mundial. Hem perdut la vida familiar, i valors com la cooperació no són tan forts.

De popular, però, sí que n'és en Pau Casals?

Hi ha quatre-cents municipis que tenen carrers i places que porten el seu nom, però hem d'anar més enllà dels tòpics que dèiem abans. Em preguntaves on trobem Pau Casals: al vestíbul de l'ONU hi ha un bust seu; i també hi ha el seu nom a molts altres llocs del món. I això és per la seva dimensió musical i per la seva implicació en la defensa dels drets humans. No només va dir que no a Franco, també a la Unió Soviètica i a Hitler.

A Barcelona, la sala principal de l'Auditori porta el seu nom.

Algú s'imagina que es pugui voler descobrir la música d'Àustria sense visitar la casa de Mozart a Salzburg? O Wagner sense anar a Bayreuth? Doncs això és el mateix: cal anar a la casa de Pau Casals i conèixer la seva vida.

Llàstima que se'n va anar sense poder tornar.

Es va morir amb aquest enyor. Des del 1939 va estar fora i no va tornar mai a Catalunya. En la seva croada per la pau, va fer trenta-cinc audicions arreu del món. Però es va morir poc abans que Franco, i parlava de l'enyor de no poder descansar a casa seva.

Una pena que duia endins.

Ell era feliç a Puerto Rico, però quan veia el mar d'allà pensava en Sant Salvador. Jo ho veia: ell mirava el mar i tenia els pensaments a Catalunya.

Què ha fallat, doncs, perquè Pau Casals no sigui més ben conegut a casa nostra?

Segurament l'educació. I no podem ignorar que durant la dictadura no es podia parlar de Pau Casals. Ens ha faltat reivindicar-lo molt, cal que els joves el coneguin.

Què els diria, a ells?

Els parlaria de responsabilitat, de fraternitat, d'espiritualitat. Ell parlava del fet que cadascun de nosaltres som les fulles de l'arbre, i l'arbre és la humanitat.

Semblen valors amb no gaire bona premsa, avui en dia.

Jo crec que el món està sobrepassat pel soroll i per la ximpleria. N'hi ha massa. I aquells qui treballen per evitar-ho no compensen aquesta allau. Però vaja, jo sempre veig les coses positives i crec en el jovent, que ho absorbeix tot.

Què diria Pau Casals del moment polític que viu Catalunya?

No ho sé, ell era un idealista però també un home molt pràctic. El món d'ara és molt diferent del que ell va viure. I jo no seria capaç de posar paraules a la seva boca. Era tan intel·ligent que a vegades et sorprenia.