parís puede esperar
? Estats Units, 2016. 92 min. Comèdia. Direcció: Pantalles: Bages Centre (Manresa).
Eleanor Coppola sempre ha estat molt més que la senyora d'un dels noms bàsics (Francis Coppola) del cinema nord-americà modern. Escriptora i documentalista, va impactar tothom amb un documental extremadament potent ( Hearts of Darkness: a Filmmaker's Apocalypse), signat el 1991, que aprofundia en el llarg i convuls rodatge d'una de les obres mestres del seu marit, Apocalypse Now. Eleanor s'ha despenjat finalment amb el seu primer llargmetratge de ficció.
París puede esperar es nodreix d'una vocació decididament autobiogràfica i neix d'una experiència verídica. La protagonista, Anne, és la muller d'un famós productor ianqui que està molt absorbit per la feina. Mentre que ell presenta la seva darrera pel·lícula en el festival de Canes, un dels seus socis, Jacques, acompanya la seva parella per alguns dels racons més encantadors del país veí.
El llarmetratge es perfila com una comèdia romàntica massa tènue que s'inscriu sense complexos en la tradició d'obres que retraten una dona madura en crisi que redescobreix l'alegria de viure. La realizadora nord-americana no es deixa cap tòpic en la seva pintura suposadament colorista i entusiasta, i juga descaradament (i amb escàs enginy) amb el bonrollisme més escarransit i previsible. L'amabilitat més embafadora (i artificiosa) amara aquesta radiografia minúscula que és, irremeiablement, molt lluny d'altres pel·lícules perpetrades per altres membres del clan Coppola (com les de la seva filla Sofia, que triomfà a l'última edició de Canes). París puede esperar s'alça com una targeta postal sense ànima que respira la mateixa discreció que desenes de cintes americanes oblidables que es fonamenten en una visió simple i idealitzada de França.
