Antonio Elías Borjas Moya «El Remendao» (Sant Joan de Vilatorrada, 1982) presenta una estètica inconfusible. Els cabells llargs li sobresurten per sota del barret de palla, i la barba frondosa i amb poc bigoti emmarca un somriure perenne que desprèn vitalitat i alegria com el seu primer disc en solitari, Rumbakatà (2014), que ha sonat arreu de la comarca i del país. La setmana vinent carregarà la furgoneta i posarà rumb cap a les espanyes, on farà una gira d´uns vint dies per seguir conquerint a còpia de rumba les places i els locals. Estarà acompanyat pels manresans Jordi Blanes (baix), Manel Blanes (bateria), Eyla González i Ariadna Ardoy (coristes) i Gabi Codina (percussions).

De soldador i mecanitzador a músic.

Quan vaig decidir que no volia estudiar em vaig posar a treballar. I un dia vaig agafar la guitarra que tenia a casa, que era del meu pare, i va sonar. Era com si formés part de mi, com si hi estigués predestinat, havia de trobar-me i vaig tenir clar que volia tocar-la.

Van començar versionant temes de Camarón de la Isla i Los Chichos, oi?

Sí, feia versions de tota la música que escoltava i m´agradava. Sempre he tingut molts referents però quan vaig escoltar Camarón vaig flipar, al principi era superfanàtic de la seva música.

I ja componia?

Vaig començar a compondre quan tenia 13 o 14 anys, però musicalment si les escoltés ara em posaria les mans al cap. Però les he anat guardant i en el cas de Tiempo l´he recuperat i li he donat forma.

I ja no ha parat de compondre.

Exacte. Sempre escric i tinc idees, i llavors selecciono les que m´agraden més. Crec que el secret és no parar mai de compondre. Si vius la vida, és més fàcil que et vinguin les cançons al cap.

Van començar amb Los Remendaos quan vostè era un adolescent.

A Joaquín Romero, Pere Burés i els cosins Johny i Sergio els agradava la música i vam formar un grup per quedar amb els amics i passar-ho bé. Jo només tenia 15 anys i era el més petit de tots, i tocàvem versions i vam anar component algunes cançons. I al final, hi vam estar 15 anys.

I com recorda el moment que van enlairar-se com a grup?

No hi havia gaires grups que fessin rumba i vam tenir sort. Ens van contractar el 2000 per fer de taloners dels Estopa a Manresa i a partir d´aquí ens va començar a trucar molta gent.

Què li va aportar aquesta etapa en el grup?

Va ser una història guapíssima. Em va permetre conèixer molta gent, tocar en llocs increïbles i, probablement, fer que em volgués dedicar a aquest món. I descobrir que volia compartir amb els altres la música que fèiem.

Compartir és viure.

Sí! Fer alguna cosa que t´agradi i compartir-ho amb la gent és el màxim, el més bèstia que hi ha. És una recompensa real.

Va ser traumàtic posar punt final a Los Remendaos?

Vaig començar que era molt jove i adquireixes rols sense plantejar-te realment el que estàs adquirint, és una cosa que sorgeix simplement. Però passen els anys i tot va canviant, la forma de pensar, la manera de veure les coses... i vaig veure que havia de seguir en solitari per poder fer el que tenia a dins.

Va ser difícil decidir començar la carrera en solitari?

És com ser pare, no saps com és fins que t´hi trobes. Va costar perquè sempre havia treballat en grup i no sabia el que era plantar-se en solitari. Però va ser la millor decisió que he pres. Em trobo superfeliç perquè faig el que m´agrada i puc viure fent això. No em penedeixo de res.

Fa vint anys que està en el món de la música, i cinc en solitari. Déu n´hi do.

Sempre tens la sensació d´estar començant, de partir de zero. Quan freno i miro enrere, penso «uau», vint anys són molts dies, i en fa cinc que estic en solitari i ara ja preparo el segon disc. Intento valorar tot el que tinc cada dia, en l´àmbit musical i també en el familiar. Si em veiés deu anys enrere, al·lucinaria.

«Rumbakatà» desprèn optimisme i força. És un dels seus segells d´identitat?

Sí, vull que la gent s´ho passi bé i compartir amb ells l´alegria de les cançons. I és brutal quan algú escolta un tema, reconeix la meva essència i em diu que sona a mi. Encara que la guitarra sembli rock, és Remendao. El segon disc serà més personal, més jo.

Però abans d´estrenar nou disc, l´espera una gira per diferents punts de l´Estat espanyol com Terol, Santander, Aguilar de Campoo i Reinosa.

Sempre he sortit a fora i cada cop ho intento més. M´agrada repetir en llocs on ja he tocat i conèixer nous escenaris. Fa tres anys vaig estar actuant a Terol, i gràcies a això, després em van contractar per un bolo a Conca. D´aquesta manera, et veuen i és més fàcil que et truquin. Intento sembrar a fora, i a veure què passa.

Sembrar a fora és fàcil?

Tot costa. És important fer-ho perquè crec que les cançons que faig és més fàcil que puguin arribar a un públic molt més ampli. Veus que si agraden aquí, allà també ho poden fer i ho intentes expandir.

Costa gaire fer rumba a Catalunya?

En el meu cas no. Aquest any he tingut molts concerts i tenim la sort que hi ha molts pobles al voltant que volen que hi vagis a actuar. Tot i que hi ha gent que es desplaça, en molts casos, només et vindran a veure si fas un concert en aquell municipi concret i no baixaran a Manresa a escoltar-te. Però això també mola, perquè només et veuen si vas allà i tens una oportunitat per seduir-los.