Ambientada a la Itàlia dels 50 i amb certs aires fellinians que despleguen una pintoresca i particular galeria de personatges, la companyia Parking Shakespeare torna a omplir l'espiral de til·lers del parc de l'Estació del Nord de teatre. Aquesta vegada, amb Els dos cavallers de Verona, considerada per molts la primera peça del bard anglès i una primera temptativa de temes i recursos que desenvoluparia en peces posteriors; per a la jove companyia, amb la direcció artística del manresà Pep Garcia-Pascual, aquest és el novè muntatge. Jordi Centelles, responsable de la versió que es presenta, dirigeix l'obra.

Les vicissituds amoroses de dos joves, Proteu i Valentino, esdevenen el tret de sortida d'un passeig de personatges, en creixent surrealisme, per mostrar els embolics amorosos i els conflictes provocats per equívocs o conjures extretes d'una farsa.

Que Els dos cavallers de Verona sigui, amb diferència, la comèdia menys substanciosa de Shakespeare fa que, probablement, aquest sigui un dels muntatges de la companyia amb més llicències en àmbit textual. Per què? Per posar èmfasi a personatges resolutius, amb una vis còmica evident i emfasitzar la part més humorística i còmica de la peça (la romàntica funciona sense esforços suplementaris). I en aquest cas, i amb escreix, l'èmfasi còmic recau en José Pedro Garcia Balada i l'actriu manresana Mireia Cirera (a la imatge), que construeixen un treball eficaç que busca i aconsegueix l'empatia del públic. Un objectiu que es trasllada a la companyia perquè el treball de Parking Shakespeare és coral i l'elenc interpreta més d'un paper amb personatges referents que juguen amb la comicitat, com és el cas de la divertida recreació d' Il Padrino a càrrec d'Adrià Díaz, entre d'altres. I no oblidem el repàs musical que acompanya el muntatge amb una bona tria de música italiana que embolcalla l'acció al llarg de la funció.

La tradició és la tradició, i Parking Shakespeare és fidel a la seva cita per tornar a oferir tardes de teatre en una trobada que s'ha convertit en imprescindible per als vespres del juliol barceloní. I que duri.