«Jo havia acabat la selectivitat i feia de guia de les corals estrangeres que venien al festival. Fèiem excursions i vam anar a Montserrat. Va ser llavors quan ens vam conèixer, i ja no ens hem separat. Va ser un 'flechazo' mutu». Així va començar, l'any 1995, la història d'amor entre Meritxell Ainsua, membre de la Capella de Música Burés, i el filipí Stanley Angeles, que havia arribat al poble per participar al Catalunya Centre amb la prestigiosa coral UST Singers, de la Universitat de Santo Tomás de Manila.

En aquell moment tots dos eren molt joves: tenien només 18 anys. Malgrat tot, una setmana d'estada va ser suficient per enamorar-se i, després de vuit llargs anys de relació a distància i d'uns quants viatges, la parella es va casar el 2003. Ara, establerts a Castellbell, tenen dues filles: la Nicole, de vuit anys, i la Kaila, de dos. Ell treballa com a programador de maquinària industrial, i ella és mestra de música.

«Tenim caixes plenes de les cartes que ens enviàvem», recorda Meritxell Ainsua. «Llavors no teníem Internet, i cada setmana n'hi havia una. Estàvem estudiant, i quan vam acabar la carrera, ens vam posar a treballar i als 25 anys ens vam casar a Filipines. Després l'Stanley va venir aquí, i de seguida va aprendre català i va trobar feina».

El xoc cultural

Al principi, explica Ainsua, van notar el xoc de cultures. «Jo, als 18 anys, no sabia ni on era Filipines. Va ser una mica problemàtic, perquè tampoc no dominava l'anglès, i feia servir un traductor com els d'abans».

«A Filipines, hi ha corals a tot arreu. La música es viu des de ben petits, i cada casa té un karaoke. Nosaltres fèiem una gira per tot Europa, i participàvem en diverses competicions i festivals. Aquell any vam venir a Castellbell. Hi vam ser fins a quatre vegades», recorda ell. «Em va semblar un poble molt bonic i diferent; Filipines és molt tropical. També em va sorprendre que aquí tot anés tan tard, i que el públic fos impuntual. Jo havia sentit a parlar de Montserrat, perquè l'escola on anava al meu país estava fundada per benedictins», explica Angeles.

Per a la parella, el més dur va ser la distància i haver d'esperar-se. «Quan hi penso, encara m'emociono», confessa Ainsua. «Encara tinc aquella tristor de quan ens havíem de separar. Era molt dur», afirma. La relació, però, va ser fàcil pel tarannà de tots dos, i almenys un cop l'any viatjaven per veure's. «Fins i tot en la distància, sabia que era ell. La gent ens deia que no funcionaria, però a casa ens van donar ple suport. Als 19 anys em van deixar anar a Filipines; ara, jo, a la meva filla, no sé si la hi deixaria», diu Ainsua, rient.

Del moment de la coneixença, ella en recorda una anècdota divertida: «A Montserrat els vam fer tastar el mató. L'Stanley el va trobar estrany, però va fer veure que li agradava i se'l va menjar, perquè estava al meu costat. Ara ja l'hi agrada».

La importància del festival

Ainsua afirma que, per a ella, el Festival Catalunya Centre va ser «molt important». «No penses que trobaràs la teva parella, i encara menys sent tan jove. El fet que els cantaires de fora convisquin a les cases fa que hi tinguis una relació diferent, que coneguis la persona. Ell no estava a casa meva, estava a casa d'una altra veïna; jo acollia dues noies. La vinculació amb la gent de Filipines dura fins avui; quan hi anem, encara ens trobem», assegura.

Ara, però, qui més gaudeix del festival és la filla gran de la parella, que estudia música i no es perd ni un concert. «Hi anem cada any, sobretot si coincideix amb el nostre aniversari: el 3 de setembre».