Casserrenc, viu en una masia que es va trobar en ruïnes quan va tornar dels seus estudis a París. L'ha arreglat tractant cada peça com si fos de museu. Fa 23 anys que és director tècnic del Museu Diocesà de Solsona, i amb ell l'equipament s'ha transformat en el que és actualment. Bernades sempre ha estat un curiós de mena i apassionat de la història, i reconstitueix cada objecte antic trencat. No s'imaginava treballant en un museu, i hi ha acabat dedicant gairebé tota la seva trajectòria professional.

Quan va començar a treballar en museus?

Quan estava estudiant, vaig dir a Roger Marcet, actual director del Museu Marítim de Barcelona, que jo no voldria treballar mai en un museu perquè creia que era un cementiri de trastos vells. A la vida no es pot dir mai mai, perquè després de deu anys ja estava treballant en un museu. L'any 82 vaig entrar al Servei de Museus de la Generalitat, registrant material i elaborant fitxes. Catalunya és fascinant, hi ha 500 museus, i només 200 estan registrats.

A part del Servei de Museus, on més va treballar abans d'arribar a Solsona?

Vaig estar dos anys engegant des de zero el museu arqueològic d'Amposta. Després de dos anys treballant-hi, vam inaugurar-lo, i en vaig ser el director durant el primer any i mig, abans de tornar al Servei de Museus, on en total he estat 12 anys combinats amb l'estudi del màster de Museologia, que em va fer viure un curs a Roma i un curs a Santiago de Xile.

Arriba a Solsona el 1994.

A principi de març del 94. De fet, anteriorment ja hi havia vingut amb el Servei de Museus, per ajudar en el projecte de muntatge de la inauguració de l'any 83. La veritat és que em vaig trobar un museu mort. Amb aquests més de 10 anys que van del 83 al 94 no s'havia fet ni una fitxa de material! La documentació és la base de tot museu, i s'havia deixat oblidada. Només s'havien programat dues o tres exposicions, fetes pels Amics del Museu, i tan sols hi havia una guia i un catàleg. Tampoc s'hi feia manteniment, i estava en bancarrota...

Què va canviar a partir d'aquell moment?

Quan vaig entrar, vam portar el museu conjuntament amb el mossèn Calderer. Ell estava al seu despatx, amb les seves coses, i per a ell jo era un intrús. El director anterior solia anar-hi un cop al mes i jo hi era cada dia treballant, li anava dient que havíem de fer això i allò, i no li agradava, però vaig trobar la meva parcel·la.

Quines tasques eren les més necessàries en aquell moment?

Neteja i ordre al magatzem, i documentació, sobretot. Pel que fa al manteniment de les instal·lacions, hi havia més del 50% de les bombetes foses. Es necessitaven controls climàtics dels espais, canvis dels vidres per vidres dobles, l'espai del campanar estava ple de merda de colom barrejada amb capitells i peces del museu... Llavors, van venir els catàlegs dels objectes i les primeres exposicions temporals. I la celebració dels 100 anys del museu, l'any 96. Ningú volia fer res, feia tres anys que havien celebrat els 400 anys del bisbat, però amb el centenari del museu no es movien. Ho vaig organitzar jo sol, demanant diners a les empreses de la zona com ara Tradema, i a diversos bancs. Van ser unes jornades de dos dies, on vaig convidar directors d'altres museus diocesans.

I què ens en pot dir, dels dos anys al Museu d'Art de Girona?

En aquella etapa vaig ser director dels dos museus, anava i venia. Allà gestionava la feina de 20 persones, moltes més que aquí a Solsona. Pel que fa al traspàs amb la nova directora, vam estar un temps els dos treballant conjuntament. Aquí al museu no està passant, marxo a final d'agost i qui arribi pot ser que vagi perdut, i fa temps que els ho vaig dir!

A quins països ha viscut?

Després d'estudiar a Barcelona, anava a marxar cap a l'Amazones, però una apendicitis em va fer quedar. Vaig anar a París per estudiar, sense un duro, i em vaig espavilar: de paleta, de repartidor, arreglant la casa d'un professor de la universitat... Hi vaig viure cinc anys. Després, va sortir la plaça al Servei de Museus i m'hi vaig presentar.

I l'Amazones?

M'hi he endinsat amb un munt de bibliografia, documentals... Qui sap si hi acabaré anant, però de moment he après molt de la comunitat ianomami de l'Orinocco. En aquell moment encara vivien de la caça, la pesca i la recol·lecció. Ara els ha canviat bastant la situació. Fa temps que els estan destruint. Eren un petit nucli de societat que encara guardava valors prehistòrics.

Com s'agafa la jubilació?

Les primeres setmanes, seguiré venint alguns dies al museu, si em deixen, perquè hi ha un catàleg de romànic i gòtic que s'ha anat retardant i el vull acabar, i també hi ha pendent la reedició del llibre La civilització megalítica a Catalunya avui, de l'any 1925. I em vull anar adaptant a les circumstàncies de la vida, com he fet fins ara.