Manu Pellicer (Sant Joan de Vilatorrada, 2001) dispara un torrent de paraules de manera més ràpida que la dreta de John Wayne encanonant indis en les pel·lícules de l'Oest. Pellicer és un jove raper que a l'edat de només 12 anys va començar a jugar amb els mots, a fer-los rimar i a expressar-se a través del hip-hop, mentre somiava convertir-se en un dels grans freestylers del món.

El santjoanenc, que es fa anomenar Silver white soul en honor d'un MC gallec que es diu Green soul, té el rap tot el dia al cap. És la seva passió, una forma de viure. «Des que em llevo fins que me'n vaig a dormir rapejo. Si un dia estic deprimit, em poso a improvisar, i si estic content o enfadat també. És com un sentiment, una sensació que sé que si improviso, tot m'anirà bé», explica.

Els seus amics són amants del futbol però ell porta el rap a la sang. «Ho sento molt endins, per a mi el rap és com el futbol. Ho visc amb la mateixa passió, o potser més», diu. I una bona rima és com un gol. «Quan sóc sobre l'escenari, faig una rima i veig que la gent reacciona i li agrada, per a mi, és igual que quan marca el teu equip favorit o quan es guanya una final».

Batalla de galls

La història de Pellicer és un exemple representatiu de l'arrelament d'aquest estil musical entre els més joves que utilitzen el rap com a eina per explicar les seves pròpies històries i els seus sentiments.Una bona mostra són les batalles de galls que fa temps que es dedica a organitzar a Sant Joan però també a diferents municipis de la comarca, unes convocatòries que s'estableixen a través de Whatsapp. Són competicions entre dos rapers que determinen qui aconsegueix improvisar les millors rimes i deixar en ridícul el rival, i que no és gens estrany que reuneixin un centenar de persones. «Vull que tothom gaudeixi del rap. Veure les cares de felicitat del públic, com salten amb una bona rima... és màgic».

A part de ser un dels organitzadors d'aquestes activitats, també hi participa. Encara que sigui dels més joves, no creu que aquest factor sigui un inconvenient per a ell. «Et trobes el típic veterà que et diu que ets molt petit i que no tens tanta experiència com ell. Però l'alumne sempre vol superar el mestre i lluitar per tot allò que es proposi. El temps dictarà sentència i ja es veurà qui arriba més lluny», fa ressaltar.

Fins i tot, el santjoanenc aprofita quan se'n va de vacances amb la família per improvisar amb altres persones d'arreu de l'Estat espanyol. «A Madrid per tema de temps no vaig poder assistir a unes batalles obertes que es feien però vaig quedar amb un noi que rapeja i vam passar una estona improvisant. No em va preguntar ni d'on era, només si rapejava, i vam estar com germans tota l'estona».

Poesia urbana

Pellicer de vegades se sent com si prediqués en el desert. Reivindica el rap com un gènere culte: «és poesia urbana, no són quatre xavals que s'insulten». I remarca que la lectura és una eina essencial per formar-se i per poder tenir recursos en una batalla de galls. «Abans no suportava llegir, m'atabalava. Gràcies al rap vaig veure que havia de llegir molt perquè el públic vegi que sé de què parlo. He de ser ocurrent, tenir xispa per aconseguir que els espectadors cridin i s'aixequin».

Però la lectura i els joves no és un binomi que casi. «Molts dels meus amics diuen que llegeixen els whatsapps. Res més. Han de llegir el que els agradi, però creuen que és un rotllo. No es perd res per obrir un llibre una tarda».

Eina integradora

El santjoanenc explica que el rap l'ha ajudat també a conèixer nous companys a l'institut. Va ser una eina integradora. «Em va costar adaptar-me a l'IES Quercus. Tenia algun amic de classe però els companys més grans els vaig conèixer gràcies a això. A l'hora del pati improvisava, els agradava i volien que els n'ensenyés. És maco veure que s'ho passen bé amb les rimes que faig», indica.

També valora el suport dels mestres del centre, especialment de la Rose-Marie Zamora, professora de castellà del Quercus, que el va motivar a seguir practicant i aprenent a través d'aquest estil de música. «La Rose-Marie em va escoltar al pati i es va sorprendre, li va agradar com rapejava. I em va proposar fer-ne una demostració juntament amb uns companys més a l'acte que fa el centre per celebrar Sant Jordi davant de tot l'institut. Van veure que el rap em feia feliç i que rimava sense insultar. Es van adonar que era un tema de diversió i de companyonia».

I és que el hip-hop és un gènere que beu i que canta a la realitat. «Quan veus algú passar-ho malament, plorant, fràgil, dèbil t'adones que tothom és persona. I el hip-hop és un reflex de la societat i de la gent, i es canten les penes i les alegries. I a mi, en els moments dolents, el rap m'omple el buit que tinc a dins».