Darrere la famosa frase «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!», que Josep Tarradellas va pronunciar el 23 d'octubre del 1977 des del balcó de la Generalitat, hi havia més voluntat política de restablir l'autogovern català que les estructures de país necessàries per fer-ho. «No tenien pressupost, ni personal, ni una seu física», explica l'historiador manresà Joan Esculies: «Per això, se'l va nomenar també president de la Diputació de Barcelona per així disposar de recursos». El retorn del polític a Catalunya i l'acció de govern dels dos anys i mig de mandat de Tarradellas són els eixos de l'exposició que es pot veure fins a final de novembre a la seu de l'ens provincial a la ciutat comtal, un projecte que commemora el quarantè aniversari de l'arribada de qui era, a l'exili, la principal autoritat de la màxima institució del país.
«Tarradellas no volia el 'café para todos', no volia un estat autonòmic», apunta Esculies: «La seva imatge era la d'una relació bilateral amb Espanya». El primer president de la Generalitat recuperada va estar en actiu des del desembre del 1977 fins l'abril de 1980, abans de deixar pas al convergent Jordi Pujol com a guanyador de les primeres eleccions després del llarg parèntesi franquista.
La mostra comissariada per Esculies s'estructura en quatre parts: cinc plafons amb textos i fotografies que documenten el procés de retorn de Tarradellas, un mural amb les imatges de l'arribada, una cronologia sobre l'acció del govern d'unitat -hi van participar tots els partits polítics amb representació parlamentària- i un audiovisual amb declaracions de persones que van conèixer i treballar amb Tarradellas, com Miquel Roca i Junyent, Montserrat Catalan, Narcís Serra, Josep M. Bricall i Francesc Martí i Jusmet, entre d'altres. «En Jordi Pujol no hi va voler sortir», diu Esculies.Res a l'atzar
L'operació de l'arribada de Tarradellas i la restauració de la Generalitat no van ser ràpides ni senzilles. «El retorn va ser una construcció, com també la legalitat que l'havia d'acompanyar, i per això els símbols van ser importants», afegeix: «Fixem-nos que no va dir catalans, sinó Ciutadans de Catalunya, perquè era una expressió que incloïa tothom».
Un altre element de la posada en escena va ser el Ford Lincoln amb el qual el president va arribar al Palau de la Generalitat el 23 d'octubre del 1977, el mateix model que havia fet servir Kennedy catorze anys abans. Però, en aquest cas, no es va fer servir el color negre, sinó el blau, «per donar una imatge de més proximitat i modernitat», segons Esculies. L'ús de confeti i un vehicle descapotable remetia a les ticker tape parade novaiorqueses amb què es reben les grans personalitats.
«En la presa de possessió del càrrec, Tarradellas va exhibir la vara de president de la Diputació i també el medalló de president de la Generalitat, un ritual que es va inventar ell perquè, tot i que la seva creació va ser una idea del conseller Ventura Gassol del 1932, ni Macià, que el va lluir en l'ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova de la Diada d'aquell any, ni Companys l'havien fet servir amb aquesta intenció», explica Esculies. De fet, «Tarradellas va comprar la peça, que havia quedat oblidada després de la mort de Macià, a Francesc Ballester, nebot de Carme Ballester, la segona dona de Lluís Companys».Poc interès per l'Estatut
La vinguda de Tarradellas per ocupar la presidència de la Generalitat va entusiasmar més la ciutadania que els partits: «Només ERC i alguna formació petita es van sumar a la causa des del primer moment. La resta volia un retorn merament simbòlic. La possibilitat que no es produís va ser molt real, de fet a Pujol i d'altres ja els estava bé que es creés un Consejo General de Cataluña a partir dels resultats de les eleccions espanyoles del 1977 i no es restablís la Generalitat».
Una comissió ciutadana pro-retorn es va encarregar d'omplir els carrers de cartells, enganxines, tríptics i banderoles, una iniciativa a la qual es va acabar sumant l'Ajuntament de Barcelona. «Hi havia el temor a què els partits no tibessin prou», anota Esculies.
Un dels encerts de la mostra és l'exposició de l'obra de govern, on destaquen els traspassos de competències -en matèries com agricultura, indústria, urbanisme, comerç i cultura- pactats entre Tarradellas i Adolfo Suárez en uns moments en què l'Espanya autonòmica encara no s'havia configurat. «S'ha creat un relat segons el qual la Generalitat va començar el 1980 i abans no hi havia res, però això no és així», apunta el comissari: «Durant dos anys i mig es van fer polítiques en la mesura que va ser possible, com ara el fet que al curs 78-79 els alumnes que volguessin poguessin rebre l'ensenyament en català». Entre altres ens, es va crear el Consell de Treball de Catalunya, el Servei Cartogràfic, l'Escola d'Administració Pública i Ferrocarrils.
Durant aquells anys, Catalunya va elaborar un estatut que havia de posar al dia el de Núria del 1932 i Tarradellas hi va tenir poc a dir. «Per a ell, calia tractar poques coses i deixar-les molt ben delimitades en comptes de fer un text amb moltes qüestions sense concretar gaire», comenta Esculies: «Tarradellas tenia l'experiència del 32, però en el procés d'elaboració no el van deixar participar gaire. Tenia l'experiència del 32 i no el van escoltar. No renunciava a res: volia demostrar a Espanya que sabem governar-nos perquè, així, l'Estat hagués de donar més marge a Catalunya».
