Un paper i un llapis per poder dibuixar. Això és l'únic que demanava Jaume Casacuberta Roma a la seva mare quan era petit i estava malalt. Des d'aquell moment que va començar a omplir el paper de traços grisos, ja no ha parat. Quan era un adolescent va deixar Viladecavalls de Calders, de la colònia Jorba, i es va dirigir a Manresa. A la ciutat va forjar el seu talent, especialment a través de les pintures a l'oli i les aquarel·les, i s'ha pogut guanyar la vida gràcies a la qualitat i la personalitat de les seves pintures. Casacuberta va ser membre fundador del Grup 13 i sempre ha estat vinculat al Cercle Artístic de Manresa. En aquesta sala es va inaugurar divendres passat l'exposició Espais Ignasians manresans, on plasma, amb delicadesa i claredat en la composició i a través de l'aquarel·la, setze llocs per on va passar sant Ignasi.

Vostè ha intentat reflectir l'essència dels espais que es va trobar Ignasi de Loiola fa 500 anys. Quins canvis ha fet?

He pintat la Creu del Tort, la capella del Rapte, la plaça Major, etcètera. M'he inspirat en fotografies que he vist i en els llocs que recordo. Per exemple, quan sant Ignasi anava a resar a Viladordis, allà hi he incorporat un cementiri que ara ja no hi és. Santa Clara i la Bauma del Cardener estan pràcticament igual; d'altres s'han transformat una mica.

A quin dels setze espais que ha pintat té més estima?

A tots els tinc un especial carinyo. M'agrada el quadre de la capella de Sant Marc. L'havia pintat anteriorment i abans hi havia unes cases velles i uns verds... feia molt goig. Ara, una part està ensorrada i ja no hi ha el caminet que arribava a la Cova.

Què va ser el primer que li va passar pel cap quan li van encarregar aquest projecte?

He fet moltes pintures a l'oli i gairebé tots els premis que tinc són utilitzant aquesta tècnica. L'aquarel·la la vaig començar a aprendre quan ja feia anys que era pintor. La trobo més simple, lleugera, dolça, i no t'hi embrutes. Quan em van proposar de fer aquestes obres en aquarel·la vaig pensar «estupend», perquè conec la tècnica i en gaudeixo molt, i la Seu l'he pintat de totes maneres, des del davant i des del darrere.

La Seu la té molt apamada.

Molt. I les places de Manresa i Montserrat, també.

I amb l'aquarel·la es fa més via que no pas amb l'oli.

Sí, només vaig tardar a fer tots els quadres un mes i mig o dos. L'aquarel·la va agafant forma ràpidament i fas uns quants retocs i ja ho tens. Amb l'oli passes dos o tres dies amb una obra, la deixes, la vas repetint, i és tot més feixuc.

Ho diu com si fos molt fàcil.

L'experiència és un grau. Sempre sé com pintar el quadre perquè fa molts anys que em dedico a aquest món.

Vostè ha guanyat molts premis de pintura i ha exposat en molts indrets del país, però no s'ha mogut gaire de la Catalunya Central. Per què?

He guanyat molts concursos, com el del Saló de Tardor de Manresa el 1965, el de l'Exposició Nacional de Roses a Sant Feliu de Llobregat el 1974... i això sempre és bonic. Però sempre he estat un home que no s'ha mogut gaire d'aquest territori. M'ha agradat molt treballar aquí.

I a què és degut?

Viatjar m'empipa molt. Aquí m'hi sento molt bé, gaudeixo pintant espais de Manresa i del Moianès. He enviat obres a fora, però viatjar i tenir exposicions lluny de casa no m'agrada. Si he muntat algun projecte a fora ha estat gràcies a persones que s'hi han interessat i s'han cuidat d'endur-se les meves pintures. Però sempre he preferit quedar-me aquí.

Com s'aconsegueix que un quadre tingui ànima?

S'aconsegueix treballant. En el cas de les aquarel·les, primer les has de dibuixar bé i has de vigilar com utilitzar l'aigua.

Des de petit tenia clar que es volia dedicar a la pintura?

Sí, sempre pintava. Des de xic que ho portava a dins.

Què li van dir a casa quan els va dir que volia ser pintor?

Van estar molt contents. Els feia molta il·lusió, perquè quan era petit i estava malalt sempre demanava a la meva mare un llapis i un paper per dibuixar. I m'agradava anar a l'església de Sant Pere de Viladecavalls i contemplar com la feien i la pintaven.

Quan va abandonar casa seva i va marxar a Manresa?

Des del 1946 que visc a la ciutat. Vaig marxar de casa quan tenia 15 o 16 anys. Vaig venir aquí amb el Manel Mestres, que era pintor i decorador i havia treballat en moltes esglésies. Amb ell vam fer multitud d'esglésies de la vora perquè s'havien ensorrat totes en el temps de la guerra i ell tenia molta mà per fer figures.

I després què va venir?

Vam treballar durant molt temps a Montserrat, i després vaig entrar a Jorba. Hi vaig ser molts anys i m'encarregava de fer els dibuixos i la decoració perquè quedessin uns aparadors ben macos. A la primavera muntàvem unes flors alegres i vives i a la tardor utilitzàvem un tipus de fulla especial. Buscàvem que lligués l'aparador amb les estacions de l'any.

Vostè va ser deixeble d'Evarist Basiana, un pintor manresà molt destacat. Què en recorda, del seu mestre?

En sabia molt i havíem anat molt a pintar junts. Sortíem els diumenges amb una colla i cadascú feia les seves teles, i entre uns i altres ens criticàvem per millorar.

Almenys li tocava l'airet.

Sí, m'agrada molt pintar a fora, i notar l'aire. Quan faig alguna obra d'aquestes grosses, la pinto a fora i després a l'estudi, la remeno, l'espatllo, l'arreglo... No saps mai com s'acaba de coure. Els estius estic a Moià i vaig al parc, que és una joia. Allà tinc molts temes per pintar: hi ha un saltant d'aigua molt bonic, faig dibuixos de gent asseguda, i potser l'any vinent faré alguna exposició sobre això.

Ha canviat molt la pintura d'abans respecte a la d'ara?

Sí, el jovent d'ara pinta molt diferent. En l'actualitat surten moltes taques de colors, busquen un sistema més modern. Jo gaudeixo molt fent una pintura molt figurativa, que és com m'havien ensenyat. M'agrada la cosa més estudiada, més treballada.

Algun somni per complir?

(Rumia) No, no...

Continuar pintant?

Sí, vull continuar pintant.