«Som els espectadors d'un espectacle apassionant», exclamava Alguer Miquel des de l'escenari davant els milers de persones (prop de 10.000) que dissabte van assistir al concert que Txarango va oferir a la Festa Major de Calaf. Abans ho havia fet Ramon Mirabet. Es preveia que la resposta del públic seria massiva i les previsions es van complir amb escreix. Pocs dies abans s'havia canviat la ubicació el concert de la plaça dels Arbres a un camp de conreu de l'entrada del poble.

Des de la primera nota el públic es va mostrar molt participatiu. Cantant i ballant. No és d'estranyar que ja a la tarda es poguessin veure alguns seguidors ocupant la primera fila, preparats per viure un esclat de festa des de ben a prop. I és que Txarango transmet una vitalitat que enganxa, les seves cançons estan plenes de positivisme i als seus concerts aconsegueixen crear una comunió amb el públic que acaba culminant en l'eufòria, tant a dalt com a baix de l'escenari. Molts nens entre el públic i cares d'emoció.

Dissabte, el grup presentava el seu darrer disc, El cor de la terra, el tercer de la seva carrera i pràcticament van repassar totes les cançons del nou treball, sense oblidar les dels anteriors discos, com Somriure, Músic de carrer o No deixis de caminar. Jo Jet va acompanyar al grup en un dels temes. La nit va deixar moments especialment emotius. Un d'ells, quan els deu components de Txarango es van asseure a davant de l'escenari per cantar Quan tot s'enlaira, amb la que s'acomiadaven per reaparèixer amb Una lluna a l'aigua, que va fer embogir el públic.

Per la seva banda, Ramon Mirabet havia estat l'encarregat d'obrir el concert. Amb un directe fresc i desplegant tot el seu magnetisme, el músic va sortir a l'escenari amb les primeres notes de Shake it just like that. Era el primer cop que actuava a Calaf, però la sorpresa se la va endur al preguntar al públic qui havia vingut d'altres poblacions i es van alçar la majoria de braços. Combinant cançons pròpies amb algunes versions, el ritme del concert va ser trepidant. «Avui parlo poc» i va anar desencadenant un tema dar-rere l'altre. Es nota que amb la banda tenen un directe molt rodat, que més enllà de músics són una colla d'amics que s'ho passen bé a l'escenari i ho transmeten al públic. Poques balades i molta força, especialment en el bloc final del concert. Those little things, Carpe diem i Home is where the heart is van fer pujar la temperatura d'una fresca nit de setembre.