Dos anys i mig. Aquest és el temps que ha passat entre el concert de presentació del primer disc d'Anaïs Vila, el dia 8 de febrer del 2015 al Kursaal, i el d'aquest dissabte a la nit, al mateix espai. I és que la cantautora santpedorenca, nascuda el 1988, va tornar a triar l'escenari de la Sala Petita per presentar-hi el segon treball: Fosc, cançons per veure-hi clar (2017). Publicat l'1 de setembre, el disc se suma a la seva opera prima, Entre els dits (2015). Malgrat mantenir l'essència, entre un i altre l'evolució sonora és clara: Vila ha deixat enrere el format acústic per arribar a un pop més electrònic i madur. La proposta sembla que va convèncer al públic, que, en sortir, intercanviava impressions: «caram, quin canvi!»; «sí, però és una evolució molt xula», deien dos dels assistents.

Com en l'anterior presentació, Anaïs Vila va fer un sold out: les entrades s'havien exhaurit una setmana abans de l'actuació. Aproximadament la meitat van ser per als mecenes que havien participat al projecte de micromecenatge impulsat per l'artista amb l'objectiu de finançar el disc. Segurament per això, la santpedorenca no parava de donar les gràcies en tot moment, des del minut zero fins al final. «Altre cop, moltes gràcies a tots. Sense vosaltres aquest disc no hauria estat possible», va assegurar.

Acompanyada per David Garcia (guitarra elèctrica), Jordi Blanes (baix), Andreu Moreno (bateria) i Mateu Peramiquel (piano i teclats), la cantautora va anar desgranant durant una hora i mitja els temes del nou treball, amb unes lletres íntimes i introspectives que parlen de les seves experiències vitals. Moltes de les cançons, ara també en anglès, s'han gestat a Liverpool, on Vila ha passat l'últim curs estudiant a l'Escola d'Arts fundada per l'ex-Beatle Paul McCartney.

De fosc a clar

Durant l'arrencada del recital, la banda va tenir alguns problemes tècnics amb la guitarra elèctrica, fet que va alterar l'ordre de les cançons. «Són coses que passen, fins i tot als artistes que fa molt temps que s'hi dediquen», assegurava la protagonista, que s'ho va prendre amb humor. De seguida, la versió del tema Smile de l'anglesa Lily Allen -una de les influències més importants en el nou disc de la santpedorenca- va remuntar la vetllada. Als temes Fosc i Tot, dos dels més nostàlgics, s'hi van afegir Come back and dance i Com qui deserta, un recordatori del disc de debut. També una cançó per a l'optimisme: I don't need you. «De vegades escric lletres per dir-me a mi mateixa que s'ha de tirar endavant», deia Vila.

Els moments àlgids de la nit van arribar amb l'acústic a tres veus i guitarra que la santpedorenca va protagonitzar amb les coristes del concert, Raquel Herreros i Violeta Batista. El tema De mi és una reflexió vital escrita en un moment difícil. «Em canso de mi. I què puc fer, si sé què vull, però no sé on vaig», deia la cançó. I amb el tema But we are still here, que parla de les relacions a distància, va aparèixer a l'escenari una de les grans sorpreses de la vetllada: el jove cantautor anglès John Farrington, excompany de Vila a Liverpool, que havia vingut expressament des d'Anglaterra per participar al concert. En format duet, Farrington i Vila van interpretar també la cançó Falling slowly, de la pel·lícula Once. Després de la versió Put your records on, de Corinne Bailey Rae, el concert es va tancar amb dos singles: el del nou disc, The Calm, i el de l'anterior, Temptant la sort, que el públic es va animar a cantar. I abans de marxar, una demanda: els crits de «John, John» van fer tornar a l'escenari el jove anglès, que va repetir duet amb Vila.