És realment una llàstima que visquem tant d'esquena a Portugal. Tenen uns anys d'efervescència musical, amb una nova generació de cantants que ha revolucionat l'escena local i que són reconeguts al món. En paral·lel, segueix la vella guàrdia, els que fan els recitals tal com fa 20 anys, com la portuguesa Mísia, que ahir va ser al Kursaal de Manresa.

Va tancar la nit versionant Gavina voladora en un català nadiu, après de la seva família i dels seus anys d'estada a Barcelona. Després va fer Lagrima, el fado que canta des de fa 25 anys i que ahir va interpretar amb tots els tics i tòpics més resabuts del fado.

Va ser una nit dividida en dues parts. A la primera, es va acompanyar d'un pianista italià que semblava sortit dels primers anys de TV3. A la segona, d'una guitarra portuguesa i una viola de fado molt disciplinats.

Entre cançó i cançó oferia llargs soliloquis en què va parlar dels seus exs i dels seus viatges pel món. «De petita volien que cantés sevillanes, però les trobava massa alegres. Jo sóc més de fado!», bromejava. «És una música sempre profunda, com el blues».

Presentava el disc que va publicar fa dos anys, Para Amália, dedicat a la rainha do fado Amália Rodrigues. «Va ser una de les millors cantants del segle XX, sense haver de fer circ amb la veu. Falten adjectius per descriure-la. Era talent i intuïció», explicava.

Igual que els gallecs Os d'Abaixo feia una estona havien demanat si hi havia gallecs a la sala, Mísia va demanar si hi havia portuguesos. Una desena. «Ho aprecio. A Moscou només n'hi havia un i li vaig dedicar un fado especial».