Les casualitats han jugat a favor i en contra de Joan Safont (Mataró, 1984): el moment social i polític ha donat un relleu inesperat al llibre Sabotatge contra Franco, instal·lat als primers llocs de les llistes de no-ficció des de fa un mes. Però la mateixa actualitat li va deparar una mala passada el 20 de setembre: «Presentàvem l'obra a la llibreria Ona de Barcelona i només va venir la meitat de la gent que prevèiem. N'hi havia que m'enviaven missatges per dir-me que no podien acudir perquè estaven manifestant-se davant la seu de la conselleria d'Economia».

Ni en somnis hauria imaginat un escenari polític tan favorable a la promoció del llibre «Sabotatge contra Franco»?

Ben cert, no ho hauria pas dit. Quan m'hi vaig posar, el procés estava en alguna de les fases per les quals ha passat. Però, fixa't, al llibre parlo de la creació d'Òmnium i ara tenim el seu president declarant davant l'Audiència Nacional.

En el llibre explica nombrosos episodis de resistència antifranquista protagonitzats per empresaris, membres de l'Església, intel·lectuals i militants conservadors. És una col·lecció de fracasos o, vist el panorama actual, es pot dir que aquests actes van deixar un pòsit?

Cap d'aquests esdeveniments va aconseguir tombar la dictadura, i bona part dels que els van promoure tampoc ho pretenien. La seva intenció era propiciar canvis en l'àmbit cultural i simbòlic i mostrar persistència.

Parlem d'Òmnium, del Barça, de l'Institut d'Estudis Catalans, de la revista Destino...

A l'hora de fer balanç, pot semblar que hi ha fracassos. Però si ara som on som, a les portes d'alguna cosa, també és perquè a partir del 1939 el règim va creure que havia solucionat la qüestió catalana i no se'n va sortir. Volien posar el català fora de circulació, arrasar la cultura catalana... i ja hem vist que no ho van aconseguir.

El manresà Genís Sinca va publicar fa uns mesos una biografia de Joan Baptista Cendrós que posava de manifest que la lluita antifranquista no va ser només patrimoni de les esquerres i de les classes treballadores, també hi van participar empresaris i persones d'èxit econòmic.

Exacte, l'espectre és molt més ampli. La qüestió catalana, la persecució de la llengua i la cultura, la prohibició de símbols... tot això va ser el detonant que va fer que molta gent que, inicialment, havien vist la victòria de Franco com un alliberament, després en tinguessin una visió negativa. Contra Franco hi va haver els vençuts, la gent del bàndol republicà, de la Generalitat... però també alguns que havien percebut el franquisme com un mal menor.

Per què, per dir-ho d'alguna manera, van caure del cavall i es van adonar que el franquisme no els convenia?

La llengua va ser la pedra de toc, un factor decisiu que va desencadenar els sabotatges. Hi ha tres motius principals que van portar molta gent a trencar amb el franquisme. El primer i més determinant, la qüestió catalana. El segon, el distanciament amb el nacionalcatolicisme. Molts catòlics no van trobar bé que es vinculés la seva fe a una discurs polític. I en tercer lloc, per a una minoria, era una qüestió de liberalisme, de sentit democràtic i d'apropament a Europa.

No van ser una mica ingenus en la seva percepció inicial del que seria el franquisme?

Pensaven que la dictadura no seria com realment va ser. Creien que potser hi hauria una restauració monàrquica i un govern militar transitori. Però és cert que era una mica ingenu creure's això mentre a Europa s'imposaven els governs totalitaris.

Però aquests governs van ser derrotats pels aliats a la Segona Guerra Mundial.

Hi va haver un moment, entre el 1945 i el 1947, que aquí es pensava que hi hauria un canvi i que la guerra mundial no havia estat en va. Però després, ja es van adonar que el franquisme duraria més temps perquè la situació geopolítica estava al seu favor, amb el suport dels Estats Units i els països d'Europa Occidental. Això va generar decepció i va fer que alguns comencessin a prendre posicions de resistència.

I aquí és on trobem Cendrós i altres personatges del seu estil, tal com esmentàvem?

El franquisme creia que algú que tenia diners o que era un empresari d'èxit li havia de ser fidel. Que hi hagués burgesos antifranquistes era un fet que els desconcertava. El règim no entenia que hi hagués una elit econòmica que no li fes costat.

Això s'ha dit poc?

És important explicar la història en tota la seva complexitat. Hi ha personatges que evolucionen, que el 1939 pensaven una cosa i el 1970, una de ben diferent. La història és plena de matisos, de grisos, i al costat de vides d'una sola peça també hi ha vides més complexes. Entendre això ens fa més madurs, més adults. La vida és complicada i la història dels països també ho és. El que no he fet ha estat blanquejar biografies.

Un exemple d'això és Fèlix Millet i Maristany?

És un home que va aprofitar el règim per enriquir-se, però alhora el trobem en iniciatives per a la pervivència de la cultura catalana com la fundació d'Òmnium. Un altre cas és el del periodista Santiago Nadal, que el 1931 va donar suport a grups d'extrema dreta que van participar en el cop d'estat, el 1939 escrivia articles abrandats a favor del règim, durant la Segona Guerra Mundial es va distanciar i, fins i tot, va ser represaliat per un escrit seu. I el 1968 el trobem en un llibre sobre l'oposició al franquisme.

El volum és ple d'episodis de resistència antifranquista que en el títol han volgut qualificar com a sabotatges. Com reaccionava el règim?

El franquisme va durar quaranta anys perquè es va saber adaptar a les circumstàncies de cada moment. De la posició inicial de no deixar publicar cap llibre en català es va passar a permetre'n l'edició en ortografia prefabriana i, posteriorment, en el català normatiu. Tot i això, que li esclatés un cas com el de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, no va fer gens feliç el règim, perquè implicava que se li distanciaven alguns suports que creia tenir.

Es refereix a les paraules crítiques amb el franquisme que va pronunciar Escarré el 1963 al diari francès Le Monde. Una figura com l'abat no era represaliable?

El franquisme sabia què podia fer i què no. Els republicans, els comunistes... podien ser represaliats, però els joves burgesos, els eclesiàstics, no tant. Havia de buscar una manera més discreta de fer-ho. El cas Pujol va trencar els esquemes.

Per què?

Era un membre de la burgesia catalana i va anar a la presó per cometre activitats contra el règim.

Fent el recorregut que vostè ha fet, es percep la realitat catalana com un fet excepcional?

És una raresa històrica. Entre les dues guerres mundials, i fins i tot durant uns anys de la post-guerra, van desaparèixer tot un seguit de cultures i nacions. I nosaltres sobrevivim. Un miracle? El fet que la cultura catalana fos interclassista hi ajuda. Un part de les elits van trair Catalunya, però altres van fer la seva aportació. Només a l'exili, no hauria sobreviscut més de dues generacions. I això, tot i les dificultats: la postguerra, un règim totalitari, la immigració...

El llibre li ha permès treure alguna conclusió en clau actual?

Jo he fet un assaig històric divulgatiu. Hi ha coses que ajuden a comprendre la realitat actual, les dificultats que sempre hi ha hagut.