in memoriam

? Direcció i text: Lluís Pasqual. Intèrprets: Joan Amargós, Enric Auquer, Quim Àvila, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès i Joan Solé (La Kompanyia Lliure). Músics: Oriol Algueró i Ricart Renart (violins), Oriol Aymat / Joan Palet (violoncel), Dani Espasa / Marc Díaz (clavicèmbal i orgue) i Robert González (veu). Dissabte 14 i diumenge 15 d'octubre. Teatre Kursaal, Manresa.

Amb text i direcció de Lluís Pasqual, La Kompanyia Lliure va passar aquest cap de setmana pel teatre Kursaal de Manresa amb In Memoriam. La quinta del biberó, el relat en primera persona sobre la lleva republicana del 1938 i el 1939, als nascuts els anys 1920 i 1921. Al principi, només havien de fer tasques d'intendència però el 25 de juliol del 1938 ja participaven en l'ofensiva republicana de la batalla de l'Ebre.

A Federica Montseny li deuen el seu nom quan digué: «Disset anys? Però si encara deuen prendre biberó». La Kompanyia Lliure representa una proposta escènica gens fàcil per esdevenir amb total èxit el que és: un documental teatralitzat. Sense artificis, un testimoni dur, cruel i real dels fets ocorreguts als seus protagonistes durant la guerra civil i en particular, a la batalla de l'Ebre. Una proposta escènica que amalgama el relat amb un apartat musical ben construït, emfatitzador del conjunt de l'escena.

Els disset anys d'abans, eren els dotze d'ara, què sabíem del món? Anem a matar feixistes, mare! La barreja d'una inconscient innocència, truncada per una lleva obligatòria, suïcida, que va donar pas a un relat que forma part de la Història. In Memoriam. La quinta del biberó és una narració viva però, malauradament, sovint instal·lada en una memòria morta o en una volguda amnèsia: si no en parlem, no existeix. Totalment incomprensible. Res del que va passar no es pot oblidar i In Memoriam esdevé el document, el muntatge necessari, com tants altres que també han passat recentment pels escenaris del Kursaal, que emana que l'injust i imposat silenci s'ha de trencar, ha d'esdevenir un clam, la veu de la memòria col·lectiva. El poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la. I si aquesta fràgil i volàtil memòria es perd, de vegades cal i es pot recuperar: In Memoriam n'és l'exemple.