Més enllà de les esperades complicitats, el primer testament vital i musical que Santi Arisa fa públic pels seus setanta anys va ser un senyor concert de jazz. No direm que Arisa es mou com una daina per l'escenari perquè l'edat no perdona, ni a ell, però darrere la bateria té corda per estona i estona. El concert d'ahir al capvespre amb la inestimable participació de l'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics i tot plegat dirigit per David Pastor va complir amb escreix les expectatives. El concert va sonar com un tot i en cap moment no es va trobar a faltar cap virtuosisme perquè aquesta part, indispensable en qualsevol concert de jazz, va quedar molt ben coberta pels mateixos músics orquestrals. Un repertori transparent hi va ajudar; en aquest aspecte Santi Arisa, que jugava a casa, va saber treure partit d'un programa que coneix a la perfecció; l'experiència és un grau.

Acabada la peça d'entrada, el Ball de la Petra, en què Arisa va sortir per la platea fent ressonar un bombo, aquest va assegurar que aquell era «l'últim concert que faig» i un ohhhh de sorpresa davant l'anunci es va estendre per la platea plena, «... essent espanyol», va etzibar, i arrencà la primera ovació i les primeres rialles; no serien les úniques. I és que els darrers esdeveniments també van ser presents en diferents moments del concert; Arisa lluïa el llaç groc en demanda de llibertat per a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i incità els presents a corejar «independència»; dalt l'escenari homenatjà Jordi Pesarrodona, el regidor de Sant Joan de Vilatorrada que va saltar als mitjans de comunicació en restar ferm al costat d'un guàrdia civil i amb el nas de pallasso i que l'1-O va resultar ferit en l'assalt a l'escola Joncadella. Montgrí blues, Atrapa'm, Camp d'oliveres, dedicat al pianista manresà i company de batalles entre altres històries a Fusion, Manel Camp, Glopets de mala sort... picades d'ullet als ritmes llatins i al rock quan interpretà com a vocalista Jazz burdell, van ser algunes de les peces interpretades.

Coneixent Santi Arisa, no podia faltar una estona de pàgines viscudes per aquest manresà que puja als escenaris des que tenia quinze anys. De quan tocava en l'orquestrina d'un circ a Johanesburg, Sud-àfrica, i havia de fer ballar una cabra amb un redoblament de tambor, va donar origen a un esquetx en què es parodiava els tràmits que havien de passar aquells que es volien dedicar a la música durant el règim franquista per poder tenir el carnet que habilitava els músics que no havien estudiat a escoles de música i les prostitutes, que tots estaven sota el mateix epígraf, o el malestar que li produí veure com el reconegut trompetista català Rudy Ventura, a la mitja part d'una actuació d'envelat, obria una maleta de cartró i es posava a vendre cassettes de les seves interpretacions; Arisa va dibuixar un temps poc galdós, un temps en blanc i negre per a la gent del seu ofici.

La nissaga Arisa té continuïtat darrere les percussions, com palesà el tête-à-tête amb el seu fill Dan, sense cap altre acompanyament, amb què començà la breu segona part musical. Els sons arrencats a les dues bateries van volar per tot el teatre en un exercici de compenetració al qual només es pot arribar per les complicitats de la sang i, segur, després de moltes hores d'assaig.

L'Original Jazz Orquestra del Taller de Músics, formada per intèrprets que comencen a tastar el contacte amb el públic i conduïts pel trompetista David Pastor, va ser ahir una sòbria però magnífica formació. El seu vent de trompetes, trombons de vares i saxos va sonar compacte, disciplinat, sense estridències supèrflues, duent les peces cap al seu curs natural, i Santi Arisa va saber també mantenir-se en el paper d'un més de la colla de vint músics. Ahir l'Arisa dels setanta anys va gaudir d'allò més sobre l'escenari des de la posició de qui ja no ha de demostrar res i des d'un confessat agraïment a la vida perquè li ha donat tant.