la pell freda
? França, Espanya, 2017. Suspens. 107 min. Direcció: Xavier Gens. Guió: Jesús Olmo i Eron Sheean. Intèrprets: David Oakes (amic), Aura Garrido (Aneris), Ray Stevenson (Gruner), John Benfield (capità Axel). Pantalles: Bages Centre (Manresa) i Multicines (Abrera).
Albert Sánchez Pinyol (un dels escriptors catalans més internacionals) s'estrenà com a novel·lista amb La pell freda, publicada el 2002. Un excel·lent text que, sorprenentment, esdevingué també un èxit de vendes descomunal. Quinze anys més tard, ens arriba la seva esperada (i temuda) adaptació cinematogràfica. El film aborda la singular i apassionant odissea d'un oceanògraf que és destinat a un perdut (i remot) indret de l'Atlàntic, on pateix l'estrany setge d'unes torbadores criatures marines. La pell freda és, sens dubte, una novel·la tan prodigiosa, genuïna i inventiva com difícil de traslladar a la pantalla gran. Xavier Gens (un creador amant del terror i artífex de títols com Fontière(s) i The Crucifixion) ha afrontat valentament el desafiament summament complex (suïcida?) de recrear en imatges, tan enigmàtica com pertorbadora, una història extremadament potent que mescla ciència-ficció i romanticisme. El realitzador francès ha bastit una atmosfera suggeridora i desassossegadora que es beneficia substancialment dels decorats concebuts per Gil Par-rondo, un dels millors directors artístics del cinema europeu dels darrers cinquanta anys. El treball brillant d'aquest gran creador espanyol esdevé un dels punts forts d'una fantasia lírica i al·legòrica (la trama insisteix en la por de l'altre, del desconegut) que és dominada, al nivell dramàtic, per la convincent interpretació d'Aura Garrido, que sap expressar (sota un aparatós maquillatge) la sensibilitat indesxifrable d'un ésser amfibi. La depurada arquitectura visual i l'heterodoxa (i captivadora) composició de l'actriu espanyola sobresurten en una proposta tan atractiva com irremeiablement desigual, que es desinfla quan Gens es decanta pels llocs més comuns del cinema de zombis.
