Enguany es commemora el trentè aniversari de la mort del poeta J. V. Foix i Mas (Sarrià, 28 de gener del 1893-Barcelona 29 de gener del 1987). De la gent pública, hom se'n fa una idea sobre base d'allò que li arriba, i així a J. V. Foix se l'ha adjectivat com el poeta de Sarrià i se l'ha lligat gairebé en exclusiva amb els paisatges mariners del Port de la Selva, a l'Alt Empordà, i amb raó, no endebades hi va tenir segona residència una pila d'anys i de la qual va sorgir un gruix important d'obra literària. Però en un entrevista donada a Joan Ramon Mainat per al programa Dia a dia de RNE, emès el 1985, el periodista li posa en safata el que havia de ser una resposta elogiosa de Sarrià, però el poeta expressa el contrari d'allò que s'espera escoltar i diu: «Home, diguem-ne, enamorat, com enamorat, no en sóc (de Sarrià), perquè pràcticament jo sóc sarrianenc de casualitat, pel fet que el meu pare es va establir en aquell barri on hi havia un establiment que convenia a les seves intencions, però el meu pare era dels Torrents de Lladurs i la meva mare era de Manresa, de manera que jo porto una tradició... no sóc d'una tradició sarrianenca, no tinc família sarrianenca ni parentesc actualment, fins ara de la família Foix».

Tenim, doncs, un Foix de terra endins que coneix molt bé la ciutat de la seva mare i dels avis materns, que també coneix profundament la geografia solsonina de la família Foix: el termenal de Lladurs, però també Solsona, la vall del Cardener, la mola de Lord els barrancs de Vallonga... Unes geografies personals que trauran el cap per aquí i per allà en diferents moments de la seva producció literària, a voltes allà on menys t'ho esperes.

En l'origen de la coneguda pastisseria Foix de Sarrià hi ha, doncs, Manresa, concretament, la desapareguda pastisseria Amat del carrer de Sant Miquel número 24, que després va ser pastisseria Ribera i ara El Blat. Va ser en aquest establiment on va fer l'aprenentatge i va treballar durant divuit anys Josep Foix i Ribera, el pare del poeta, entre els anys 1868 i 1886. Josep Foix va baixar de Torrents de Lladurs, al Solsonès, als tretze anys, i va deixar enrere una família dedicada a l'activitat agrària. Calia, doncs, guanyar-se la vida fora de casa. En una entrevista de Joan Barril al programa Cafè Exprés de RNE, feta el 31 d'octubre del 1986, Foix explica que «el meu pare havia estat cap de secció d'una gran pastisseria de Manresa destinada a l'especialitat, quan venia l'època, dels panellets».

A Manresa és on el Foix del Solsonès coneix Paulina Mas i Rubinat. La família de Paulina Mas regentava una espardenyeria al número 13 del carrer d'Urgell que era propietat de l'avi matern, Ramon Mas i Font, i era situada davant la seu del CECB. La Paulina era una de les cinc filles del matrimoni Mas-Font, que tenia tres fills mascles més. La Manresa que va trobar Josep Foix tenia uns 20.000 habitants, la majoria enquibits a la ciutat vella, tot i que ja s'eixamplava per la carretera de Vic, la de Cardona i la Muralla de Sant Frances,c i a la qual feia nou anys que havia arribat el ferrocarril de la línia del Nord entre Barcelona i Saragossa. Els pares de J. V. Foix marxen de Manresa l'any 1886 cap a Sarrià, on obren la coneguda confiteria Foix de Sarrià. Joan Colominas escriu que Foix va rebre una doble herència: «La racional del pare i el temperament sentimental de la mare», i ho il·lustra amb la referència poètica foixana: «Si pogués acordar raó i follia...».

En una entrevista que li va fer el manresà Jordi Rodó Rodà i que publicà el diari Regió7, el 23 de novembre del 1986, dos mesos i escaig abans de la mort el 29 de gener del 1987 i amb el títol «L'eterna lucidesa del poeta», Foix explica què conserva encara en el record forjat durant les sovintejades visites d'infantesa i primera joventut a casa dels avis manresans.

Es constata que hi ha coses que semblen eternes a la ciutat. Explicava Foix en les paraules adreçades a aquest diari: «Els avis anaven a casa d'amics de Manresa, sobretot dels Amat, uns que tenien una confiteria molt important. Jo hi havia estat molt, a Manresa. El meu oncle era procurador municipal, ho va ser tota la seva vida i anava tot sovint a l'ajuntament, que aleshores era molt tranquil, marededéu, no hi trobaves ningú! Encara ho és? I a la plaça aquella només quan hi havia cosa -mercat, hi havia mercat...- era deserta. Només passaves... Ui, quina tranquil·litat, aquella Manresa d'aleshores! Era una mica poblet en el sentit de moviment ciutadà».