«Als nens se'ls ha d'ensenyar la realitat social»

Agnès Torras rep avui el Premi Bages de Cultura en un acte on també s'entergarà el premi Regió7 de Comunicació a Lluïsa Font i Conxita Parcerisas

24.11.2017 | 09:30
La mestra Agnès Torras.

En el seu extens currículum en el món de l'educació, ha dirigit la guarderia L'Alba, ha contribuït a crear la Flama, ha estat professora del primer de Magisteri a Manresa i ha treballat 35 anys al departament de Pedagogia de l'Autònoma. Se li reconeix el seu impuls a la renovació pedagògica al Bages

Agnès Torras i Casas (Sant Joan de Vilatorrada, 1948) rebrà avui el Premi Bages de Cultura, instituït per Òmnium Bages-Moianès, per una vida dedicada «a fer de mestra» i pel seu vessant d'activista social en favor d'una escola catalana. Tot i que a voltes s'emociona en recordar, fa balanç amb mesura i, a l'hora de fer comparacions odioses amb el mirall finlandès, és taxativa en assegurar que l'actual escola catalana «s'ha de valorar molt bé perquè la nostra complexitat social és potser set o vuit vegades superior a la dels països nòrdics». Conclou que «he tingut sort en la vida, i estic molt agraïda per tot».

Té 69 anys, és professora emèrita de la UAB i es jubilarà quan s'acabi el curs. El Premi Bages de Cultura fa de colofó a la seva trajectòria?
Sempre és un bon moment per rebre un premi, però jo no ho veig així perquè per a mi el Premi Bages està molt lligat a la comarca, a Manresa, i al treball que he fet des d'aquí. Però evidentment he treballat 35 anys a l'Autònoma, que ja és temps! I penso que el premi se'l mereix molta gent que ha treballat pel Bages des de molts àmbits, i també en l'educació. Hi ha molts mestres que hem col·laborat, amb les escoles d'estiu dels anys 70, amb l'Aplec de Mestres... en buscar una certa renovació pedagògica i fer que les escoles del Bages funcionin amb una qualitat correcta.

Tal com està el país, és un any per premiar l'escola?
Sí, i sobretot els mestres. En èpoques de crisi solen rebre perquè se'ls focalitza com els inductors d'alguns mals de la societat. Aquesta crítica, diguem-ne partidista, de l'escola com a inductora de l'odi, d'uns sentiments independentistes, és falsa. Els mestres han de poder parlar de tot amb els nens, se'ls ha d'ensenyar la realitat social, que és complexa. Aquestes afirmacions tan dures són falses des de totes les perspectives. Els mestres que jo conec i que hem format tant a l'Autònoma com a la FUB més aviat ensenyen a conviure, a pensar...

Creu que la professió de mestre té poc reconeixement social?
A mi no m'importa el reconeixement social. Qui vol ser mestre ho és per vàries coses: perquè li agrada la curiositat dels nens, dels adolescents, de les persones a l'hora d'aprendre, perquè vol transmetre un deteminat enfocament de la ciència i de la cultura, i perquè té unes certes habilitats socials per treballar en equip, per organitzar el personal? El reconeixement penso que se l'ha de fer cadascú i cadascú ha de ser feliç amb la feina que ha triat. Els mestres han de tenir, com tothom, un sou digne, unes possibilitats de promoció? Per exemple, es podria fer més fàcil la vida dels mestres si no haguessin de traslladar-se tant. Els interins que ratllen la trentena, o la passen, i encara han de cobrir mitges jornades i fer 30 o 40 quilòmetres cada dia són una inestabilitat per a ells i per a l'escola.

Sembla que és una feina molt senzilla, però què és fer de mestre?
Fer de mestre és una feina que no s'acaba mai. Vull dir que t'has de seguir formant sempre perquè canvia la pedagogia, les maneres d'ensenyar, i també canvien les ciències. Per exemple, ara el tipus de matemàtiques que s'ensenya a Primària, que de seguida resolen problemes reals, no tenen res a veure amb les sèries de divisions que nosaltres fèiem quan érem petits. Hi ha nous conceptes: sostenibilitat, ecologia, que ja es treballen des de l'escola. També els nens poden entendre molt aviat els canvis demogràfics, econòmics si se'ls expliquen i se'ls fa representar amb gràfiques, amb mapes o d'una altra manera. Els de la meva generació ens vam haver d'actualitzar aprenent a escriure en català, perquè la nostra vida acadèmica va ser sempre en castellà. I fer de mestre en aquests moments suposa saber en quin món vius. No n'hi ha prou de tenir les fitxes dels nens ordenades i plastificades correctament. Actualment es necessita un respecte i un voler conèixer les famílies i els entorns socials dels nens, que són cada vegada més variats i més complexos.

Fer de mestra va ser la seva vocació de bon inici?
Sí, jo sempre he volgut fer de mestra. Vaig anar a parar a la feina de la Universitat, com això d'aquest premi, perquè passava per allà. Jo era feliç fent de mestra de Primària, de segona etapa? però les coses van anar d'una determinada manera. Quan jo estava de treballadora social a la guarderia L'Alba (que era al pati de l'antic col·legi de la Companyia de Maria, on ara hi ha la recepció de l'escola Joviat), vam entrar en contacte amb Rosa Sensat, una institució que en aquells moments del franquisme era el més renovador que hi havia en la formació permanent de mestres. I, quan ja treballava a l'escola Flama, venia gent a fer pràctiques de magisteri, perquè paral·lelament s'havia fundat l'escola de mestres de Sant Cugat. Van conèixer la manera que treballàvem i, del 76 al 83, es va fer un primer de Magisteri que depenia de la Universitat Autònoma. Joan Sala, Manel Torres i jo fèiem l'assignatura de Pedagogia i em va tocar fer la coordinació amb la universitat, i per això hi vaig anar a parar. Com que la universitat anava creixent i van anar sortint places de professor, els meus col·legues d'allà em van animar a presentar-m'hi.

Què hi fa a la universitat?
Em fa molta gràcia, perquè el primer llibre d'educació que em vaig comprar es diu La llibertat en l'educació i era d'Octavi Fullat, Marta Mata? I al departament on vaig anar a parar hi havia l'Octavi Fullat i altres autors que jo havia conegut a Rosa Sensat: Pere Darder, Enric Vilaplana, Jaume Serramona? Tots senyors molts savis, que havien escrit molt i reflexionat sobre l'educació. El departament em va confiar unes assignatures de formació de mestres de Primària. I era molt feliç fent de tutora dels estudiants de primer que venien amb la il·lusió de voler ser mestres. He estat molts anys tutora de pràctiques, anant a les escoles a veure com els funcionava el que ells preparaven. També últimament he treballat amb els de l'especialitat de mestre d'educació especial. Hem fet una assignatura molt nova: educació multicultural, que vol dir com treballem a l'escola amb nens de moltes cultures diferents, llengües diferents.

Com es va crear la Flama?
Amb molta dedicació, moltes hores d'anar a veure escoles actives a Barcelona, de relacionar-nos amb pares que semblava que podrien creure en aquest projecte d'escola, i de consolidar la feina de l'equip de mestres que ho vam començar.

Com a escola precursora, ha estat un model d'escola, la Flama?
Va ser una experiència, perquè estem parlant de l'any 70, en ple franquisme. En aquella època vèiem que l'escola pública i l'escola religiosa estaven totes dues molt poc catalanitzades, per no dir gens. La Flama és una escola catalana en llengua i en continguts. Menys el castellà, les altres activitats de l'escola es feien en català malgrat que gairebé no hi havia materials per treballar. Intentàvem que sabessin fer explicacions per a tot el grup classe, que s'escrivissin amb nens d'altres escoles, fèiem teatre... I donàvem valor a totes les matèries: als ensenyaments artístics, a la música, a l'educació física, vam fer educació sexual? Ara aquest tema també està enterrat? i un altre que va ser polèmic: la coeducació, nens barrejats amb nenes, i fent el mateix. I també contrastàvem el currículum oficial amb les possibilitats que teníem per fer conèixer als nens la realitat social: primer els portàvem a veure les botigues del barri, després a una empresa? I teníem una programació que complíem rigorosament de visites i colònies escolars des del Bages cap a tot Catalunya, acabant a les Illes.

Com valora el canvi de l'escola franquista a l'escola catalana. És realment un model d'èxit?
Sí, és un model d'èxit perquè fer el revés, que els nens catalanoparlants fossin en unes escoles i els castellanoparlants en unes altres, significaria una fractura social important. I, en els primers anys del franquisme, suposaria una separació també per motius econòmics. De fet, ja era bastant així, els nois castellanoparlants anaven a l'escola pública i els nens catalanoparlants, a les escoles religioses concertades. Però que els nens vagin a l'escola i facin català, castellà, anglès, és una manera de treballar. No passa res perquè els nens sàpiguen en una fase inicial una mica més de català, perquè el castellà està molt present a la vida de tots els nens.

L a proposta que fa Ciudadanos de tenir tres llengües vehiculars a l'escola, creu que és viable?
Els nens han d'aprendre, a l'escola de primària, les llengües amb les quals es poden comunicar. Si els nens tenen pares o avis anglesos? Però no veig la urgència d'aquest anglès tan prematur, perquè investigacions molt a fons que s'han fet a les universitats Autònoma i de Barcelona demostren que l'edat d'aprendre aquesta tercera llengua és quan ja s'han consolidat unes estructures de pensament, lingüístiques, en les llengües de l'escola que, en el nostre cas, ja n'hi ha dues: el català i el castellà. Els millors resultats d'anglès s'obtenen justament amb els estudiants de carrera, quan ja saben per què volen l'anglès.

També li atorguen el Premi Bages pel seu vessant d'activista social. Començant per la regidoria d'Ensenyament (1983-1987). Com s'hi va ficar?
M'hi vaig ficar perquè jo entenc que cal una voluntat de servei públic, que una persona ha de tornar a la societat alguna cosa per allò que ha rebut (s'emociona). Venia d'estudiar els clàssics, Plató, Aristòtil, Sèneca, que fan reflexionar sobre el govern de les ciutats i em van demanar per anar a l'Ajuntament a cuidar-me d'Ensenyament, i jo vaig dir que sí. Jo sempre passo per allà en el moment adequat.

La idea era incidir en l'educació a la ciutat? Ho va aconseguir?
Aquesta era la idea, però hi ha coses que vaig aconseguir i coses que no. Per exemple, vaig poder incidir en l'educació infantil, un tema que ja estava molt i molt ben estructurat per la gent que em va precedir. Només vaig haver de desbloquejar les obres aturades de la guarderia La Ginesta. Ara, l'obra que jo considerava capital, que era fer nova l'escola Pare Algué, que era en una cantonada amb els nens molt atapeïts, no va ser posible, entre altres coses perquè a Barcelona hi havia un Govern de la Generalitat i aquí teníem la marca socialista... I vaig anar intentant de fer coses. Vaig muntar un viatge per a mestres a Reggio de l'Emília, que és una ciutat italiana que té tots els nens petits escolaritzats. Vaig impulsar la publicació d'alguns treballs de coneixement de la ciutat? I intentava ajudar les escoles perquè promoguessin sortides, colònies. Però alguns em deien textualment: «¡No nos vas a decir tú dónde tenemos que ir! Nosotros lo tenemos clarísimo, con nuestros niños sólo vamos al zoo». Et trobaves de tot. Però també hi havia gent que ho agraïa molt, perquè mai els havien donat una subvenció per anar de colònies.

I la feina ha continuat amb el Projecte Educatiu de Ciutat, el Consell Municipal de la Dona, el projecte Puntal de reforç escolar, la formació de les dones immigrants de Càritas? No és de quedar-se a casa!
Intento que la casa funcioni, però tinc una mena de tendència cap a tot allò que és social. I això els meus pares ja m'ho deien: «no facis tantes coses, Agnès, que al final no en fas cap de ben feta», però?

De tot plegat, amb què es queda? O prefereix el que ha de venir?
El que ha de venir. El que he fet és aquí. Jo crec que el futur està en voler conèixer els nous catalans, que són els procedents del Marroc, de l'Amèrica Llatina i del món mundial, en voler-nos aproximar a ells i compartir tot el que puguem.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 
Enllaços recomanats: Premis cinema