L'hemeroteca és el millor aliat de la divulgadora Mercè Balada (Barcelona, 1965) en la recerca infatigable dels detalls més escabrosos de crims que fa dècades que van omplir pàgines i més pàgines de prosa apassionada i desacomplexada. Delictes de sang que van commocionar els coetanis i van revelar el potencial periodístic de fets tràgics com la mort d'un nen de Capellades el 1926 o el drama dels boscos de Montraveta, a Llobera (Solsonès), als anys 70 i 80. L'autora recull setze casos esdevinguts a Catalunya entre el 1838 i el 1976, amb un o més cadàvers pel mig, en el llibre Catalunya en negre (Albertí Editor).

«Em fascina la història de final del XIX i principi del XX», reconeix Balada, que va ser promotora del bloc 1881, una hemeroteca llena de historias, junt amb Mònica Ramoneda, al web de La Vanguardia, i de la pàgina HistoriaBarcelona. org. El suggeriment de l'editora Elisenda Albertí la va animar a aplegar una selecció dels crims en un llibre ple «d'històries truculentes però apassionants». Lectora fidel de novel·la negra, Balada combina als setze relats el rigor periodístic i l'amenitat del conte: «Si tot això hagués passat als Estats Units o a Anglaterra, ja n'haurien fet unes grans pel·lícules». L'autora afegeix que «a través de les narracions dels crims podem conèixer com vivia la gent de l'època, com es vestien, com eren les seves cases...».

Cas a cas, Balada constata que, «en un moment en què no hi havia futbol ni, en molts casos, televisió», el relat periodístic exercia una enorme fascinació entre la ciutadania. «Els assassins eren celebritats, i per a cada cas tothom tenia un sospitós o altre», apunta: «Hi havia una gran expectació i es formaven grans cues per poder entrar als judicis».

Casos com el del Vampir de Terrassa -un frustrat aprenent de torero que va ser condemnat per matar un nadó de tres mesos- no tan sols causaven alarma social sinó que aixecaven una gran polseguera mediàtica. «Els diaris omplien pàgines i pàgines, seguien els judicis i, fins i tot, en publicaven les transcripcions literals».

Mercè Balada explica que «el realisme literari d'escriptors com Flaubert es va traslladar a la premsa, que va intentar imitar el detallisme de la novel·la. Ho anotaven tot, fins i tot la temperatura corporal del mort mentre el vetllaven. El 1936, això es va acabar perquè la premsa va deixar de parlar de crims: no n'hi havia a l'«España de la paz». Durant els anys 40, res de res, i als 50 poca cosa. La tradició de periodistes com Josep Maria Planes es va estroncar. Aleshores va aparèixer el diari El Caso, però tenia un to més groguenc, no practicava la proximitat d'aquell periodisme que entrevistava tothom i era present, fins i tot, a l'exhumació dels cadàvers».

Els reporters d'abans de la guer-ra feien molta feina, però «no contrastaven les dades tant com hauria calgut i hauria estat bé que haguessin opinat menys. Si calia, anaven a perseguir el jutge per tenir les últimes novetats i publicaven les cartes o les últimes paraules dels reus que esperaven l'execució».

Els nens són les víctimes d'unes quantes de les històries que reuneix Balada perquè «hem de tenir en compte que abans els infants estaven més desprotegits, es quedaven sols a casa mentre els pares treballaven...».

Pel que fa a les motivacions, «hi ha les habituals: les pulsions humanes, els diners, el poder, la gelosia i el desig de possessió. I en l'àmbit rural hi ha més armes, perquè la gent té eines com una falç i escopetes, i en el món urbà es fan servir més les navalles i els verins», assenyala Balada, que amenaça amb una nova recopilació per a aquí un parell d'anys.