Pixar, una de les escoles animades fonamentals del segle XXI, no és infal·lible (han abusat de les seqüeles en els últims temps), però continua sent una garantia de qualitat i d'originalitat. La seva darrera proposta, Coco, s'inspira en un dels rituals més singulars i inconfusibles de la cultura mexicana, El Dia dels Morts, anterior a l'arribada dels espanyols. El seu protagonista, Miguel, és un nen d'onze anys que admira el cantant Ernesto de la Cruz i somia convertir-se en una estrella musical. Una maledicció familiar impedeix, però, que pugui tenir alguna oportunitat per aconseguir aquest objectiu. El tenaç infant entrarà en la Terra dels Morts i contactarà amb els seus ancestres.
El film s'apropa, d'entrada, a un terreny molt relliscós, perquè podia haver caigut fàcilment en la visió més folklòrica, pobra i tòpica de l'univers popular asteca. La fabulosa aventura de Miguel recorre algunes de les grans icones del país americà (des de la pintora Frida Kahlo fins a l'actor Cantinflas), però ho fa sempre amb una fusió prodigiosa de respecte i d'imaginació. Coco acaba parlant d'algunes de les principals fixacions de Pixar (la recerca de la identitat, la necessitat d'una família), que anteriorment havien generat perles del calibre de Buscant en Nemo i Del revés.
Lee Unkrich, un dels autors més emblemàtics de la llegendària productora nord-americana (va realitzar Toy Story 3), ha codirigit amb Adrian Molina una fantasia portentosa, una explosió de llum i de sons, que, malgrat algun excés sentimental, omple contínuament la pantalla d'idees visuals engrescadores. Una nova (i indispensable) cita amb l'animació més poderosa, inventiva i juganera. Un veritable festí per a la vista i l'oïda. Més que recomanable per a nens d'un a cent anys.
