MUÑECA DE PORCELANA

? Text: David Mamet. Direcció: Juan Carlos Rubio. Intèrprets: José Sacristán i Javier Godino. Diumenge, 10 de desembre. Teatre Kursaal. Manresa.

El llarg pont podia deslluir la primera visita de José Sacristán al teatre Kursaal de Manresa però no va ser així; un nombrós públic es va rendir a l'intèrpret de Muñeca de porcelana, un text de David Mamet que, sota la direcció de Juan Carlos Rubio, Sacristán va portar a escena acompanyat de Javier Godino.

Mickey Ross (Sacristán) és un multimilionari vinculat a la política i convençut que tot es pot comprar. La darrera adquisició és la seva jove i exuberant xicota, la seva nina de porcellana. La idea és viure els seus darrers anys entregat a ella. I ho pot fer perquè s'ho pot permetre. Està deixant tots els seus negocis i afers en mans del seu jove home de confiança, Carson (Godino), un jove ambiciós i emprenedor, enlluernat per la força i poder de Ross. Ross ha regalat un avió a la seva jove parella però sorgeix un petit entrebanc burocràtic que acabarà sent com la caixa de Pandora que, un cop oberta, farà que Ross hagi d'afrontar greus fets del seu passat que enterboleixen i torcen aquesta idíl·lica futura vida, quan ja es creia redimit per aquest amor.

Muñeca de porcelana és, sense cap tipus de dubte, la força de la paraula dita i naturalment, la força del seu intèrpret, l'esplèndid José Sacristán. És en la interpretació on està l'autèntica força d'un text que reflexiona sobre el passat per projectar-se en el present i mirar de dilucidar el futur. Els errors es paguen i no tot es compra. El Mickey Ross de Sacristán és matisat, acurat i mostra aquest gradual i perllongat descens del personatge: un peix fora de l'aigua que cueja fins al darrer instant. Sacristán construeix un personatge capaç d'interpretar un monòleg dialogat amb un aparell de telèfon i ser capaç de donar a la seva interpretació una nitidesa i força que impressionen l'espectador. El treball de Godino, imprescindible, consisteix a apuntalar el treball de Sacristán i no és un exercici senzill; es tracta de no descentrar el focus d'atenció i participar en el silenci del desenvolupament del muntatge.

Una fantàstica mostra interpretativa que el públic va acomiadar dempeus i amb llargues ovacions.