En una entrevista que la revista L'Avenç va publicar el maig del 2012, només cinc mesos abans de la seva mort, l'historiador de la literatura i la cultura catalanes Jordi Castellanos afirmava que «jo sóc de la gent que ha cregut i que crec que una bona formació cultural i la via de la lectura i de l'aprenentatge és una de les formes no només de dignificar la vida sinó també d'igualar la societat». Aquesta declaració de principis guia l'exposició amb la qual el manresà Joaquim Noguero (1964), professor de periodisme cultural a la Universitat Ramon Llull, explica la història de l'esmentada publicació en l'exposició que es pot veure fins després de festes a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona.

L'Avenç compleix 40 anys. No obstant això, el títol de la mostra incorpora un «+10» que no se suma al trajecte recorregut sinó que s'hi superposa. Es refereix a la dècada de vida que ja atresora la branca editorial del projecte, amb 75 llibres publicats fins ara. Dues xifres que simbolitzen dues facetes d'una mateixa manera d'entendre la divulgació cultural des de la premsa.

L'Avenç va néixer el desembre del 1976 amb un número zero que incloïa una entrevista a Josep Tar-radellas feta per Leandre Colomer i Ferran Mascarell -cofundadors juntament amb Fèlix Manito i Carmen Isasa- a l'exili francès de Saint-Martin-le-Beau. L'abril següent va sortir l'1 d'una sèrie que ja ha superat els 400 mesos de presència ininterrompuda al quiosc.

«Inicialment, L'Avenç era una revista d'història que feia una revisió crítica dels mites històrics amb rigor però també amb voluntat de ser llegida», explica Noguero: «Els lectors recordaran els dossiers centrals que tractaven temes de forma monogràfica. El primer va ser 'La unitat a Catalunya'».

Segons el comissari, l'historiador Josep Fontana va proposar recuperar la capçalera de L'Avens de l'època modernista per fer una revista que havia de donar una imatge «de progrés, modernització i europeïtzació de la cultura catalana». Els mateixos ideals del referent del segle XIX al qual es remetia el títol, on es van poder llegir firmes com les de Rusiñol, Fabra, Cortada i Casellas.

El 1983, L'Avenç va tenir un paper molt actiu en la creació de l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català després que Mascarell rebés del govern de Pujol l'acusació «no sou dels nostres» quan va cercar suport de l'administració catalana. «Ell els va respondre que L'Avenç no era de ningú», comenta Noguero.

L'any 1999 es va tancar un cicle i se'n va obrir un altre quan Josep Maria Muñoz en va assumir la direcció «i va decidir com es concretava la idea, ja prevista pels seus predecessors, d'ampliar l'abast temàtic i passar d'una revista d'història a una de cultura general». Des d'aleshores, el tàndem format per Muñoz com a responsable dels continguts i Núria Iceta com a directora tècnica de l'empresa -amb Cristina Molina i Natàlia Báscones completant el que ells mateixos en diuen el grup d'Els 4 Gats- ha mantingut el perfil interdisciplinari, fins i tot durant la breu associació amb el grup RBA que va tenir lloc entre el 2006 i el 2012.

Entrevistes de referència

Enguany fa una dècada que el mateix Muñoz va iniciar la publicació mensual d'entrevistes en profunditat, un dels senyals d'identitat de L'Avenç d'avui dia. En l'exposició, s'extracten fragments d'una desena d'aquest converses, com la ressenyada de Castellanos. «Són llargues, a diferència de les que veiem avui en dia a la premsa, proposen un retrat molt ampli del personatge i s'hi fan reflexions crítiques de l'actualitat a partir de l'àmbit de l'entrevistat», explica Quim Noguero.

«La selecció que s'ha fet vol donar una idea de temes importants com la formació, el paper del periodisme, les relacions entre Espanya i Catalunya i l'evolució de la literatura catalana», assenyala el manresà. Amb aquesta voluntat, s'ha fet una tria d'entrevistats que permet llegir reflexions de la la sociòloga Marina Subirats, la demògrafa Anna Cabré, la política Eulàlia Vintró, els escriptors Sergi Pàmies i Colm Tóibín i, entre d'altres, la periodista Montserrat Besses. O el mateix Pasqual Maragall, que el maig del 2007 reconeixia que «quan Manuela de Madre va defensar, de forma vibrant, en un comitè federal del PSOE molt mogut, que Catalunya era una nació l'impacte va ser fortíssim».