Després de més de vint anys vivint a Barcelona, ara en fa quatre que el surienc Moisés Galindo (1963) va decidir canviar d'aires i marxar a Empuriabrava. Però li agrada tornar a la capital catalana, sobretot si és de visita i «acollit» amb un bon dinar a casa dels amics. És el que va fer divendres passat, quan va presentar a la ciutat comtal, a la Llibreria Documenta, el seu darrer poemari, Antes (de) que la nada prevalezca (La Garúa), una trentena de poemes i segon volum d'una trilogia que gira al voltant de la idea de desaparició i que va encetar amb Las formas de la nada (La isla de Siltolá, 2015) que naixia, precisament, després del canvi de residència. No és un tema fortuït, la meditació al voltant de la mort i la desaparició perquè, de fet, els relats poètics d' Aral, publicats l'any passat i centrats en la desaparició del mar del mateix nom ja incidien en una idea que, en el seu moment, va deixar reposar al calaix. Pel camí, el crític literari i poeta surienc es va estrenar en poesia, el 2011, amb Visegrado Hotel, publicat a la xarxa per Parinacota Ediciones. Continuava, fa dos anys, amb Las formas de la nada.

El rastre de la desaparició

Per al poeta surienc, la idea de desaparició està lligada, explica, «amb el sentit no només de la pròpia vida» sinó del que ens envolta. «Quan et fas més gran tot tendeix a ser una petjada. És més el que hi ha al darrere que el que tens al davant, que és molt més nebulós i sempre penjant d'un fil. La sensació, però, és d'una bellesa estremidora» i, subratlla, es fa evident «amb una certa experiència». Si el primer volum de la trilogia, Las formas de la nada, se centrava en absències i en el rastre que deixen -i en el seu contrari, presències- (de persones, situacions, moments...) amb el no-res de manera pràcticament omnipresent, Antes (de) que la nada prevalezca aprofudeix en aquest fil conductor que palpa la identitat però centrant-ho en homenatges. Per les pàgines del nou poemari desfilen pensadors, poetes i músics de jazz: «Els que hi són i els que no hi són». Com el desaparegut Charlie Haden, contrabaixista de jazz nord-americà, que obre el llibre ( Homenaje a Charlie Haden), o el filòsof i escriptor Emmanuele Lévinas ( A la manera de Lévinas).

El no-res

El no-res és present, també, en els dos títols dels poemaris. Una casualitat? No. En poesia les casualitats són causals. Per a Galindo, el no-res «aporta unitat de sentit» i, alhora, el mateix autor prova de revertir la càrrega «negativa» que, incialment, pot tenir aquesta paraula. «Sense el no-res no hi hauria quelcom, així que jo intento veure l'altra cara perquè sense l'una no existiria l'altra». Galindo és emminentment positiu?: «Sí, malgrat tot, sí. Tinc un amic que sempre em diu que el meu no-res és un no-res esperançat».

La rauxa creativa

El poeta surienc va escriure Las formas de la nada en poc més de quatre mesos i Antes (de) que la nada prevalezca també ha seguit un camí paral·lel. Però amb un procés d'escriptura que ell matix defineix de «més arrauxat. M'he permès llicències, certa llibertat creativa que abans no havia experimentat». Començant pel títol. Antes (de) que la nada prevalezca. «En castellà les dues versions, amb el (de) o sense el (de) són cor-rectes. La llengua és el marc on actues, però també et permet fer amb llibertat: pots triar».

El jazz

Però les llicències no comencen i acaben pel títol. La trentena de poemes estan escrits «sense puntuació, amb moltes apel·lacions al tu, encavalcaments... m'he saltat les regles del joc». I això és, en la trajectòria poètica del surienc, una novetat. I perquè? «Era una de les formes que vaig trobar per intentar copsar el que volia dir. Deixar de bandes les regles, seguir la intuició, el ritme que em demanava cada poema...». Abans, subratlla, «era més clàssic però m'he deixat endur pel poema, com la improvisació en el jazz». La banda sonora d' Antes (de) que la nada prevalezca seria el jazz?. «Sí», respòn convençut. Un cop tens la lliçó apresa «et deixes anar».

L'ètica

Si el primer poemari de la trilogia era més «personal» i s'endinsava «en un territori desconegut, per explorar» i el segon, «producte del primer», se centra en l'homenatge, el volum amb què voldria cloure la trilogia -i que ja està escrivint- posarà el focus en «l'ètica. Després d'un cert recorregut et queda un determinat sentit ètic del que dius». Així ho voldrà escriure.