Cal anar amb molt de compte si et cases amb una dona d'aigua. El matrimoni portarà benestar i fortuna a la teva família, però la sort es capgirarà com un mitjó si desveles la identitat de l'esposa o li recordes l'origen. Un grapat d'éssers encisants i espaordidors com aquestes belles fèmines d'estampa bucòlica omplen les pàgines del llibre 1001 curiositats de la mitologia catalana, escrit per la filòloga barcelonina Susanna Esquerdo. Un volum on es constata que la Catalunya Central és un terreny pròdig en criatures fantàstiques de tota mena i condició.

«Els mites són personatges que intenten donar respostes», explica l'autora, «i els he volgut separar de les llegendes i dels mites vinculats a figures històriques». Les societats que van conrear aquests relats «no eren com les actuals, nosaltres tenim més coneixement. Els mites servien per orientar la manera de viure, ja sigui per prevenir perills com per alliçonar els infants que no fan bondat».

El llibre travessa el país de nord a sud i d'est a oest, i la Catalunya Central no és aliena a l'inventari mític realitzat. Un dels éssers més temibles que hi apareixen és el Pare Llop, encarnació humana de la por que el mamífer de dents afilades causava a pagesos i ramaders. Per evitar que els ferotges animals rondessin el seu mas, un camperol va fer un pacte amb el patriarca de la camada, una història que diverses versions situen al Berguedà, en concret a la Pobla de Lillet i Castellar de n'Hug.

«Avui en dia, amb la globalització, sembla més fàcil conèixer mites d'altres contrades a través del cinema i les sèries de televisió que no pas les de la comarca del costat», apunta Esquerdo. «Una figura coneguda a Sant Andreu de Llavaneres és la Maria Bruta, una dona que cuinava els nens que no creien els seus pares», afegeix: «És un mite encara vigent, però dos pobles més enllà ja no es coneix».

Gegants i follets, criatures de mar i de muntanya, éssers d'estranyes formes que s'amaguen als boscos i dones velles que castiguen els nens dolents. El repertori és extens i per això Esquerdo ha begut de diverses fonts: des d'un munt de monografies locals fins a dos referents indiscutibles com Joan Amades (1890-1959) i mossèn Antoni Maria Alcover (1862-1932). Sobre el treball realitzat pel primer recauen algunes sospites, però la filòloga creu que «si bé a vegades se li ha criticat que era poc rigorós, molta gent el defensa, afortunadament, perquè la recerca que va fer amb els mitjans que tenia va ser molt important».

Vincles i particularitats

La vegetació, el clima i la geografia configuren les singularitats locals dels mites, però molts d'ells «arrelen en creacions culturals d'altres llocs del continent i de civilitzacions antigues, com la grecoromana, la judeocristiana, la ibèrica i la celta», entre altres. «Hi ha criatures petites que situem als Pirineus, però que també trobem en altres zones d'Europa», afegeix Esquerdo: «Els mites són maneres de viure i de veure el món, i n'hi ha amb uns orígens comuns».

Un exemple d'això és la narració del gegant vençut per l'enginy del petit, un relat que es repeteix en diferents llocs i moments. «També tenim una mostra del parentiu que s'estableix entre mites en el cas de les dones d'aigua, tant profuses al Montseny, i la dona foca de les illes Fèroe», anota.

La supervivència dels mites en l'imaginari col·lectiu és una tasca d'erudits i aficionats que s'expressa a través de llibres i exhaustives pàgines web. Moltes localitats de Catalunya sovint treuen a passejar els seus gegants -una figura immortalitzada en una cançó tant popular com El gegant del pi- i les figures del bestiari local. «Qui més, qui menys, ha sentit parlar d'alguns mites, els del seu poble, per exemple. Han perdurat perquè en el seu moment van servir per explicar l'origen de coses com ara les tempestes o els naufragis marítims», afegeix Esquerdo. Els mites no perden el seu encant. Per què, qui ens assegura que no van ser els diminuts minairons els que van construir, pedra a pedra, la tartera del Pedraforca?