Manté una casa a la Patagònia, té doble nacionalitat argentina i italiana, va estudiar a París, viu a prop de Tarragona i treballa a Solsona, Manresa, Barcelona i el Prat de Llobregat. La biografia de l'argentí Eduardo Mario Navarro és la d'un nòmada de 63 anys que en fa vuit que exerceix com a pediatre a Sant Joan de Déu, on al seu vessant de metge infantil hi suma ara la vocació artística en forma d'exposició al vestíbul de la planta zero. Durant aquests dies, l'espai s'omple de colors vius i llampants amb una proposta pictòrica que beu de Picasso, Dalí i la dimensió més lúdica de la creativitat.
«La pintura és expressiva, pots penetrar a l'interior d'una persona veient la seva obra», explica el doctor Navarro, que afegeix que a la tela «cadascú hi pot plasmar la seva experiència». Les obres que es mostren a Sant Joan de Déu recorren diferents etapes, temàtiques, tècniques i materials de la seva trajectòria artística i, en l'exhibició, el visitant hi pot veure tant pintures com escultures.
«M'encanta Picasso», reconeix, com a preludi a la narració d'una anècdota personal relacionada amb el pintor malagueny. «La meva àvia era genovesa, i portava el cognom Picasso. I li havia sentit dir que la família estava emparentada amb el gran artista».
L'altra figura a qui admira Navarro és Salvador Dalí, «un geni! Un artista que feia servir una ironia fina i bonica. M'estaria hores mirant un quadre seu». El pediatre admet que la ironia també juga un paper rellevant en la seva producció, com es pot apreciar en la pintura Les màscares anticrisis, que mostra tres nens amb problemes asmàtics.
Una casa de fusta
Expressionisme, cubisme, abstracció geomètrica, figurativisme o qualsevol altra etiqueta s'escau a l'obra de Navarro. No li agrada encasellar-se i es manifesta en formats diversos. Un d'ells, l'escultura en motoserra, com el gnom que també s'exposa en la mostra que hi ha a Sant Joan de Déu i que va emergir d'un tros de fusta que li va regalar una amiga.
«A la meva web edu-metaforico.es es pot veure la casa de fusta que em vaig construir a Bariloche, a la Patagònia», comenta Navarro. Un habitatge sorprenent que és, en si mateix, l'obra gegant d'un artista que no es resigna a limitar les seves capacitats.
En el terreny de l'estatuària, el doctor també sovinteja la creació de figures femenines de volums prominents. «M'agrada fer grassonetes», confessa. «Vaig fer una formació al Museu Europeu d'Art Modern, de Barcelona, i la professora, Mer Jiménez, que em va ensenyar a modelar el fang, em deia que havia de fer cossos de formes més primes. Però l'art és totalment imperfecte, com l'ésser humà, per això faig grasses. La veritat de la vida està en la imperfecció», anota Navarro.
Un lavabo acolorit fins a l'extenuació que homenatja l'urinari de Duchamp i porta per títol La font dels desitjos i una porta reciclada en llenç pictòric són altres propostes de Navarro per a una mostra que no deixa indiferent i que crida l'atenció per la varietat cromàtica de les obres. Tampoc passen desapercebuts els quadres carregats de repeticions geomètriques, «quadres que són com caixetes plenes de pensaments cadascuna d'elles i ulls que miren». L'artista cedirà quatre peces a la Fundació Althaia per al programa de mecenatge que va engegar la institució.
