El 22 de gener a la matinada del 1939, Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) va patir «el neguit de l'insomni» perquè «no he pensat en altra cosa sinó en la guerra». El vicepresident primer del Parlament de Catalunya tenia «la visió claríssima del perill imminent: la setmana entrant, l'exèrcit franquista serà a Barcelona». El polític percebia amb claredat que «hi ha els dies comptats». Amb aquestes paraules premonitòries s'inicia el relat que el tarragoní va fer de la vivència personal de l'èxode català en el llibre Els darrers dies de la Catalunya republicana, un text que Jordi Hervàs (la Pobla de Claramunt, 1972) porta avui a escena al teatre Kursaal de Manresa en companyia de la violoncel·lista Mariona Tuset (Manresa, 1987).

«No coneixia la figura de Rovira i Virgili», explica Hervàs, «però a final del 2014 vam fer una lectura dramatitzada d' Els darrers dies de la Catalunya republicana en el cicle poètic De pell sensible, a Igualada, i vaig veure que el text tenia unes possibilitats enormes de ser dut a escena». Des del primer moment, l'actor anoienc, membre de La companyia del Príncep Totilau, va sumar un violoncel a la representació per convertir el que previsiblement hauria estat un monòleg en «un diàleg on parlen Rovira i Virgili i la música».

La proposta ja ha dut a terme mig centenar de bolos, i en els dar-rers que s'han dut a terme hi ha pres part Mariona Tuset, que es reparteix les funcions amb Gabriela van Reeken. Ambdues van rellevar el violoncel·lista igualadí Edmon Bosch. «Jo mai havia participat en una posada en escena teatral», comenta Tuset: «Amb el Jordi no ens coneixíem, però va saber de mi a través d'una amistat comuna, em va trucar i vaig agafar l'encàrrec amb il·lusió».

Els darrers dies de la Catalunya republicana «parla de la por que sentia Antoni Rovira i Virgili per ell i per la família, per aquells que l'acompanyaven en la retirada», apunta Hervàs. Una por que es feia extensiva a un seguit de «pèrdues»: en la narració de les infaustes jornades que li va tocar viure i patir, el polític d'ERC també sentia l'angoixa de «la merma d'identitat com a catalans i de la llengua, la por a perdre la casa, el paisatge, fins i tot el neguit per la vida. L'espectacle respira aquest por».Un passat molt present

No se li escapa a ningú que el moment social i polític actual proporciona a les paraules de Rovira i Virgili un valor afegit. Hervàs explica que «un altre tema que m'interessava destacar en l'espectacle és el dels èxodes europeus. Tenim molt present la gent que ve d'Àfrica i d'Àsia a la recerca d'un món millor, però és que fa gairebé vuitanta anys aquesta migració parlava català i castellà i anava de l'Estat espanyol cap a França».

En la mateixa línia de construir ponts entre el passat i el present, «hi ha una altra qüestió de la que tenia ganes de parlar, la relació entre Catalunya i Espanya. En l'espectacle, es diuen, s'escolten, un munt de paraules i frases que penses 'això que va escriure Rovira i Vigili ho podria pronunciar Carles Puigdemont aquests dies. La vigència és absoluta».

El polifacètic escriptor va redactar l'ofensiva final del feixisme el mes de març del 1939, però mig any després va revisar el text perquè, segons aclareix a les notes preliminars del llibre, «els records adquireixen llur màxima vàlua històrica si són fixats, no pas tot seguit, ans bé a una certa distància, de mesos per als fets concrets, d'anys per als judicis sobre les persones». Segons anota Hervàs, Rovira i Virgili «va escriure mentre li passaven les coses, amb un alt índex d'emotivitat, i una mica després, ja instal·lat a l'exili, va revisar el text i va treure una part d'aquest càrrega emotiva, però hi continua essent, s'hi nota».

Per a la confecció de la dramatúrgia, l'actor poblatà va contactar amb la besnéta de Rovira i Virgili, la Maria, que «encara viu a la mateixa casa del barri d'Horta, de Barcelona, on ell va residir». Una torre dels anys 30 en el jardí de la qual s'han celebrat representacions de l'espectacle: «Quan l'autor descriu la finca, l'espectador ho pot constatar in situ». De fet, la primera meitat de l'obra transcor-re a l'habitatge i la segona s'esdevé en el viatge cap a l'exili.

Veus i música

Hervàs fa parlar Rovira i Virgili, però en el text també se citen altres personalitats polítiques de l'època com el president de la Generalitat, Lluís Companys. Però tant rellevant per al bon funcionament del muntatge és la verb com la música. Segons Tuset, el violoncel «acompanya, crea efectes sonors, gestualitza...» i interpreta des de melodies populars catalanes com Dolça Catalunya, El cant dels ocells i A la vora del mar fins a peces de grans compositors com Bach. «Hi ha el to trist i melanconiós de la persona que es pregunta si podrà tornar a la seva terra».

En l'entrada del 5 de febrer del 1939, Antoni Rovira i Virgili explica que, un cop instal·lat a Perpinyà, troba catalans arreu «que em conten episodis del viatge i ponderen la magnitud de l'èxode dolorós». Després d'escapar de la repressió franquista, molt probablement de la mort, el polític va fer vida a la localitat rossellonesa, on va morir l'any 1949.