En els prestatges de casa molts autors hi han pouat el gust per la lectura des de la infantesa. En el cas de la Montserrat Guanotasig Cabrera (Manresa, 2003) encara és d'hora per endevinar què en serà de la seva trajectòria literària, però el primer pas, amb només 14 anys, li augura un futur prometedor en el camp de la poesia. Amb el llibre Poemas al viento, que s'ha autoeditat a través de la coneguda plataforma Círculo Rojo, inicia un camí ple de versos i rimes.

«Vaig començar a escriure als 9 anys», afirma la jove manresana. Si la llibreria domèstica del pare la va endinsar en la lectura d'autors com Neruda, Bécquer i Martí i Pol, l'encoratjament d'una amiga, la Natàlia Espachs, va suposar l'estímul necessari per animar-se a buscar un segell. «Un dia que estàvem juntes a casa, li vaig ensenyar la recopilació de poemes que guardava i li van agradar, fins al punt que em va dir que ho havia d'enviar a una editorial», afegeix.

Les dues amigues van bussejar per internet i es van informar del plec de condicions que demana Círculo Rojo per fer l'edició d'un llibre. Tot plegat sense que els pares en sabessin res, fins que van topar amb els diners. «Aleshores, ho vem haver d'explicar», apunta Guanotasig entre rialles.

La llibreta que durant cinc anys havia anat omplint «sempre en silenci, sense comentar-ho a ningú», és avui un poemari més madur del que la seva edat podria fer pensar. «Hi ha fins i tot una peça de quant tenia 9 anys», indica. El títol és El vuelo i comença dient «Aprendí a volar / sin viento que me impulsara». Una bona metàfora del salt al buit que significa enviar un manuscrit a un segell que, malgrat es dediqui a l'autoedició, exigeix uns mínims als autors que sol·liciten els seus serveis.

L'amor, el desamor i la superació personal omplen els versos de Poemas al viento, neguits adolescents que es manifesten en composicions, entre d'altres, com Escribiré («Escribiría mil palabras de amor sobre este lienzo / más todas se quedarían cortas / para expresar todo lo que siento por tí»), Cien ejércitos («Cien ejércitos cargados de resentimiento / dolor y tristeza / tiraste en mi contra»), Palabras insonoras («Tal vez mis letras sean mudas / y todo aquel que las escucha, / no las logra entender») i Papá («A mi lado no solo fuiste padre / también has sido escritor / dibujante profesional, / y matemático en aquellas noches / en donde yo no sabía, ni entendía / los deberes que me ponían»).

Primer com a alumna de l'escola Bages i ara de l'Institut Lluís de Peguera, Guanotasig ha anat polint un estil encara amarat de la tendresa de la joventut però, no per això, exempt de talent i sentiment. «Quan ho van saber els meus professors es van posar molt contents», explica la poetessa bagenca. També ells desconeixien el delit literari que ha pres cos en 250 exemplars d'una obra que es pot adquirir en llibreries de la ciutat, com l'Abacus i la Parcir.

Montse Guanotasig sempre escriu amb la música posada. A partir d'aquell moment, es deixa anar i plasma al paper les emocions i els pensaments que li suggereixen la vida quotidiana i les lectures que fa. «Durant uns mesos, he estat treballant en l'edició de Poemas al viento», reconeix: «Ara ja torno a tenir una trentena de poemes nous. M'agradaria publicar-los d'aquí a un temps».