La publicació Ara i res i la seva acollida per crítica i públic van semblar col·locar Mishima just en aquell punt on més còmodes se senten: valorats i respectats pels vaivens de la crítica especialitzada i apreciats per una legió de seguidors prou nombrosa per mantenir l'estatus del grup però mantenint-lo allunyat de les sospites dels corrents del mercat.

Justament aquest disc ha sigut el pretext que va portar el sextet barceloní a actuar dissabte a la sala Stroika de Manresa, escenari que encara no havien trepitjat malgrat els nombrosos passos previs de la formació per la capital del Bages.

El concert va arribar en una nit freda que no va desanimar l'eixam de seguidors que, minuts abans de l'obertura de portes, esperaven fora del recinte per poder aconseguir un bon lloc. I David Carabén i companyia no es van fer esperar.Llista d'equilibris

Sabedors de qui és i què vol el seu públic, la banda va entrar en acció amb un directe basat en dos pilars com són una posada en escena i una tècnica impecables i un repertori a mig camí entre el que ha donat de si el seu darrer plàstic i els temes amb més recorregut dels treballs anteriors.

La nit va obrir foc amb L'or, peça densa i instrumental d' Ara i res per posar en marxa els engranatges i trencar el gel abans que Tot torna a començar espantés els temors dels qui es pensaven que aquell seria sols un concert promocional. Una dinàmica que ben aviat va confirmar un Cert, clar i breu cantat/recitat a mitges amb el públic i que va servir en safata el primer moment de mòbils enlaire i vídeos enregistrant a ple rendiment.

Després d'aquesta concessió mútua, el nou material va tornar a treure el cap amb la peça que obre l'últim disc, Una sola manera, i amb un record per la situació que viu Catalunya i pels presos polítics en la forma de l'optimisme fatalista de S'haurà de fer de nit; «si no fem res, anirem sumant desastre rere desastre», va disparar Carabén enmig de l'assentiment general.

Ben assegurada la defensa en directe del grup, el concert va deixar també un espai per al lluïment personal, primer en la modalitat de trio reduït format per Carabén a la guitarra i veu, Dani Vega a la guitarra elèctrica i Marc Lloret al teclat. Una fórmula, aquesta, que va ser l'escollida per reproduir en directe la detallista producció de Posa'm un gin, David modificant i esporgant tot el que fes falta perquè la cançó no canviés en saltar sobre l'escenari.Més lluïments personals

Però no va ser l'única reivindicació. Deslliurat de la distància que imposa el gruix de la guitarra acústica, el carismàtic cantant va tenir temps de demostrar la seva fusta de frontman entonant un Menteix la primavera des de primera línia de foc; exactament el mateix que, poc després, va fer Vega, tot i que armat amb una guitarra amb uns leds vermells impossibles amb motiu de L' última ressaca.

Accions individuals a banda, el concert manresà de Mishima va servir d'una banda per reeditar i refermar l'idil·li del grup amb la ciutat i, de l'altra, per refermar que, amb vuit discos i pràcticament dues dècades de carrera, els barcelonins són en aquests moments una de les propostes més estimulants del panorama nacional.