CALígula

? Autor: Albert Camus. Dramatúrgia i direcció: Mario Ga s. Intèrprets: Pablo Derqui, Borja Espinosa, Mònica López, Bernat Quintana, David Vert, Pep Ferrer, Pep Molina, Anabel Moreno, Ricardo Moya. Lloc: teatre Kursaal. Dissabte, 10 de febrer. Manresa

Amb traducció de Borja Sitjà i adaptació i direcció de l'incombustible Mario Gas, Calígula d'Albert Camus feia estada al teatre Kursaal de Manresa en ple cap de setmana de Carnestoltes, amb una excel·lent entrada de públic. Encapçalant el repartiment, un gegantí Pablo Derqui, acompanyat per uns també magnífics Mònica López, Pep Molina, David Vert, Pep Ferrer, Bernat Quintana, Borja Espinosa, Anabel Moreno i Ricardo Moya.

Calígula, destrossat i abatut després de la mort de la seva germana i amant Drusil·la (per a ell convertida en l'abstracta però romàntica idea de no poder aconseguir la lluna o perdre allò que el fa feliç), pren consciència de la mort i la infelicitat humana i en un entorn propici a ell, com a emperador, desplega les accions més vils i abjectes en un cruel i sagnant abús de poder: si el final és la mort, vol gaudir d'una suposada i obsessiva llibertat que es revela, malgrat tot, insatisfactòria; una llibertat que el condueix al seu assassinat però que en la seva actuació n'esdevé el seu suïcidi. El rebuig constant de família, amics, consellers l'aboquen a un abisme previsible.

I a escena el desplegament del personatge en tota l'esplendor d'un ésser humà obscur que busca la lògica en la follia. Un esplèndid i captivador Pablo Derqui aconsegueix la complicitat de l'espectador per com dimensiona el personatge, a voltes un ésser fragil, a voltes un dèspota. Aquesta evident dualitat, la força i la debilitat del personatge, la tendresa i la perversió són només a l'abast d'una magnífica interpretació. Una senzilla però efectiva posada en escena, complementen un Derqui ben secundat per dos còmplices, Mònica López i David Vert, interessats per salvaguardar-se dels desbocats impulsos de Calígula; i embolcallats per la resta del repartiment, erigit en un símbol del silenci dels qui manen només decidits a actuar quan perilla el seu benestar. Un muntatge atemporal i actual per a una vetllada teatral majúscula que es va acabar amb llargs aplaudiments, especialment adreçats a un monstre escènic com és Pablo Derqui.