El teatre Kursaal es va omplir de gom a gom, dissabte a la nit, amb un públic delerós de ser testimoni de la tornada a Manresa, després de quatre anys, de la companyia madrilenya de dansa de Víctor Ullate. El coreògraf hi va presentar una versió molt personal d' El amor brujo, un ballet centenari de Manuel de Falla. Si a la seva estrena, el 1915, ja va trencar les convencions estètiques de l'època barrejant la música i la cultura popular andalusa i flamenca amb la música culta, en aquesta adaptació Ullate ha mantingut aquest esperit innovador i hi ha incorporat elements contemporanis tant a la música com al disseny de l'escenografia.

La companyia, amb més de vint ballarins, va fer gala de la seva base de tècnica clàssica depurada i elegant, encertadament combinada amb elements de dansa contemporània, llenguatge gestual i moviments i postures del folklore flamenc-gitano. Al llarg de tota l'obra vam poder apreciar excel·lents línies i posicions de cames, a traves de l'ús freqüent de grands battements, arabesques i salts enèrgics; piruetes (girs) finament executades; i molta netedat i precisió de braços. Tot plegat configurava una composició coreogràfica colpidora que demana dels ballarins una gran maduresa interpretativa però, en canvi, no tant virtuosisme tècnic. Van ser especialment destacables les actuacions de Marlen Fuerte i Josué Ullate. Fuerte, en el paper de Canela, va exhibir una presència escènica exquisida i uns moviments precisos i contundents. Josué Ullate, per la seva banda, va donar vida a un Carmelo entranyable, amb una presència escènica jovial i tendra i, alhora, una tècnica acurada, elegant i fluïda.

Tanmateix, algunes de les apostes d'Ullate per a aquest ballet no han estat del tot reeixides. D'una banda, es troba a faltar intensitat a l'escena de la Dansa ritual del foc, el passatge més conegut i esperat de l'obra. L'opció de situar tot el cos de ball a l'escenari, ballant en alguns moments i fent percussió al terra, en altres, dilueix la força original de la coreografia. D'altra banda, en un escenari pràcticament buit, la il·luminació juga un paper essencial per recrear els diferents espais i atmosferes. En aquesta obra, Ullate ha optat per una foscor contínua, justificada, en part, pel fet que l'acció transcorri durant la nit, si bé en alguns moments es fa excessiva ja que no permet veure amb nitidesa els moviments i les cares dels ballarins. Poc encertada és, també, la projecció d'imatges i animacions, que, d'una banda, no són congruents amb la línia estètica del conjunt l'obra i, per l'altra, no ajuden a ressaltar un disseny de vestuari acurat i efectista.

El públic, que es va mostrar més aviat fred durant tot el ballet, va expressar la seva satisfacció al final, amb un llarg aplaudiment. Premiava, així, aquesta versió d' El amor brujo, una obra que s'ha guanyat merescudament un lloc en el repertori universal. I és que ens remet a emocions que formen part ineludible de la condició humana: el pes del passat, la por a la mort, l'esperança de l'amor.