El 7 de desembre del 1984, un grup de joves entre els quals hi ha Jesús Sahún (Barcelona, 1968), aleshores un adolescent punk de 16 anys, entren per la força al vell ambulatori del carrer Torrent de l'Olla, al barri de Gràcia, que fa gairebé dues dècades que és buit. La data passa a la història com la primera okupació en una gran ciutat a l'Estat espanyol i marca una fita en la vida d'aquell jove a qui tothom coneixia com a Joni D. Més de trenta anys després, exerceix d'empresari de la cultura com a responsable del segell discogràfic Kasba Music i manté el compromís amb el seu ideari de joventut. La setmana passada va presentar la novel·la La casa de la selva -publicada pel segell manresà Tigre de paper- a l'Ateneu Popular La Sèquia de la capital bagenca.

Per què un home d'acció fa una novel·la tan introspectiva?

No ho sé, si sóc un home d'acció. Potser una mica sí.

La seva vida no és convencional. Punk, okupa...

Cal explicar-ho tot. Fa uns dies vaig complir els 50. Jo em reconec en tot el que he fet, sé qui sóc i com he arribat fins aquí. Quan tenia 20 anys, vaig decidir que la cultura seria la meva trinxera.

Estem parlant dels anys 80, principi dels 90?

Era un moment delicat a Barcelona, amb molta violència directa amb els neonazis que aleshores anaven disfressats de skin-heads. Jo era jovenet en aquella època, i recordo que havia de sortir armat al carrer. Era trist, però et defensaves o et deixaves matar. Per això, vaig decidir que la meva trinxera seria la cultura i ho mantinc.

Una bona sortida.

M'agrada definir-me com a agitador cultural. Sempre m'he expressat, des de la música i l'escriptura. I com a escriptor, he fet una introspecció. I sóc hiperactiu! Des del 2010, amb Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80, he publicat quatre llibres, incloses algunes traduccions al castellà.

«La casa de la selva» és la segona part d'una trilogia que va començar a «La torre de la serra» (Tigre de paper, 2016).

Hi explicava la història de 80 anys d'una família, a un ritme frenètic. A La casa de la selva, tot passa en una excursió de 8 hores per Collserola. És més introspectiu.

Amb quina voluntat?

Hi ha dos fils conductors. El primer és generacional: parlo d'una gent que ara té al voltant de 60 anys i que als 70 lluitava perquè el futur no fos el present de merda que tenim ara. El segon és més filosòfic, té a veure amb la necessitat que tot ésser humà té de trobar refugi en temps difícils, i això ens enllaça amb el present. Qui ens hauria dit, fa quatre anys, que tindríem una companya com l'Anna Gabriel exiliada.

Ha escrit la novel·la des d'un sentiment de ràbia perquè ens trobem on ens trobem?

No, no. He escrit des de la consciència que aquell era, si no l'únic, sí el camí més digne que hi havia.

Un cop s'arriba al final, és inevitable pensar que «La casa de la selva» també ens parla d'amor.

És que va d'amor, no sexual sinó el que hi ha entre companys. La Susana és la gran companya d'en Panxo/Pere...

... el protagonista de la passejada de vuit hores...

... com abans ho havia estat el Gerard, un altre personatge. En canvi, la primera novel·la tractava de la resistència violenta de l'ésser enfront de la violència salvatge dels poderosos... Saps què em va empènyer a escriure? Conèixer la vida d'Agustí Rueda.

El militant anarquista i antifranquista nascut el 1952 a Sallent i que va morir a la presó de Carabanchel el 1978.

Entre el desembre del 2007 i el febrer del 2008 vaig treballar en la catalogació i digitalització del seu arxiu, vaig llegir cartes i escrits de l'exili, de la presó... i vaig trobar, i ho dic des de la humilitat i el respecte, molts paral·lelismes amb la meva persona. Jo, als 12 anys, feia atletisme, era una promesa del Barça i m'entrenava Gregorio Rojo, però als 14 ho vaig deixar. En Rueda, va fundar el club Dynamo ERT a Sallent. I va organitzar concerts de música, com les 6 hores de música progressiva de Sallent, el 1972. Jo porto una discogràfica.

Els paral·lelismes hi són.

Ell, el 1976 va tornar de l'exili, però era a la llista negra, i no li donaven feina, no li llogaven un pis... Va acabar okupant una casa. L'única sortida que li van donar és la que va fer.

La cultura és una bona trinxera des de la qual lluitar?

És un bon lloc per formar-nos i intentar que, qui vulgui, es pugui formar.

No està massa domesticada?

Sempre hi ha espais, com el que han creat la gent de Tigre de paper. Jo vaig fer de mànager musical durant molt temps, i abans era músic, però el canvi no va ser gens traumàtic perquè allò que m'interessa són les relacions humanes. Tinc capacitat per fer xarxa.

«La casa de la selva» també ens ve a dir que, després de la lluita, fins i tot del fracàs, allò que ens queda és la gent?

Sí. Per escriure el llibre Grups autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica, que va sortir el 2013, vaig entrevistar dotzenes de persones que ho havien donat tot per canviar el futur. Vaig anar per Espanya, a França, a Mèxic... Les entrevistes eren tan intenses que ho vaig interioritzar molt i, per això, ara m'ha estat fàcil explicar-ho a la novel·la.

Mai és senzill ficar-se a la pell dels altres.

Quan, als 80, estava en el moviment llibertari, no entenia on era la generació anterior. L'estiu del 1977, La Vanguardia va dir que 400.000 persones havien anat a la manifestació contra els pactes de la Moncloa, a Barcelona. A les Jornades Llibertàries, eren 300.000, un milió al míting de la CNT... On eren una dècada després?

On eren?

A partir del 92 vam començar a assabentar-nos que molta gent havia tornat de l'exili, havia sortit de la presó... I, com va dir David Castillo, va arribar un moment en què havien d'optar entre la xeringa o la corbata. També hi havia una tercera via, la dels protagonistes de la novel·la, gent que va anar fins al final i van quedar sols.

Fins al final? Què vol dir?

En la seva dignitat i integritat, van anar amb les seves idees fins al final, i van quedar sols. Gent, però, que malgrat això, tornen i es retroben i fan xarxa.

Però havien abdicat, no?

En dues presentacions de Grups autònoms, vaig dir que havien estat derrotats, però gent del públic em va respondre que mai havien estat derrotats. Sí que es va produir una derrota col·lectiva, però continuava havent-hi una xarxa d'individus, i com a individus no van ser derrotats mai.

Què queda de l'esperit punk?

La resistència de l'ésser humà al sistema capitalista i a la falsa democràcia parlamentària. Espanya és una democràcia? En tinc els meus dubtes. I la Unió Europea? Prioritza el capitalisme i de democràcia n'hi ha ben poca.

És optimista?

Sóc un humanista nat, crec en la humanitat. Si no, no hauria fet trenta xerrades en tres mesos i no hauria escrit una història d'amor.