L'enlairament de 90 globus de la pau al pati del Kursaal, els mateixos que anys celebra l'institut Lluís de Peguera de Manresa, va servir per inaugurar la dinovena edició de la Francophonie a la capital del Bages, que divendres va omplir pràcticament la Sala Gran amb el musical de Gil Marsalla Formidable! Aznavour. Anna Rotllan, coordinadora de l'esdeveniment, es va sumar a les felicitacions a l'institut. «El centre ha estat el transmissor de saber, cultura i valors a la ciutat de Manresa», i va donar la benvinguda als assistents a l'acte, que va tenir la presència de nombroses autoritats, entre les quals el cònsol general de França a Barcelona, Cyril Piquemal. D'altra banda, l'alcalde de Manresa, Valentí Junyent, va remarcar que «som una ciutat d'acollida on totes les cultures tenen cabuda, i per descomptat la francesa, pel veïnatge i pels valors que la caracteritzen: igualtat, fraternitat i llibertat». Encara al pati del teatre, dos alumnes de l'escola Royal Dance van oferir una actuació per recordar Johnny Hallyday, mite de la cançó francesa, que ens va deixar fa poc.

Formidable! Aznavour, dividit en dues parts, va fer un recorregut per la vida de Charles Aznavour arrancant amb La salle et la terrasse. L'escenari recreava l'essència de París. A una banda de l'escenari, el Café Montmatre, a l'altre, un Jazzclub, mentre al centre se succeïen imatges amb icones de la capital francesa com la Torre Eiffel, Nôtre Dame i el riu Sena. Cinc músics i la veu de Jules Grison convidaven el públic a fer aquest viatge musical. Un itinerari que va viure un dels seus moments àlgids amb La Bohème, «no podríem fer aquest espectacle sense la cançó més coneguda».

Si bé a la primera part l'escenografia jugava un paper important en l'espectacle, a la segona hi va haver un canvi de registre i, també, de vestuari. Ara l'escenari pràcticament despullat feia que hi ressaltés més la banda. Forme Formidable per començar, i es va seguir amb Hier encore, mentre de fons es projectaven fotos d'Aznavour. Moment entranyable quan Jules Grison va baixar de l'escenari per treure a ballar una espectadora del públic, que no va dubtar a concedir-li el ball mentre ell li cantava Les plaisirs démodés. Una picada d'ullet a la gran dama Édith Piaf amb La vie en rose, cantada pel públic, que va poder seguir la lletra que apareixia projectada a l'escenari. Públic dret al final del concert i bisos obligats.